noia-drac

se m'acudeixen diverses preguntes. La primera és sobre el "relativisme cultural" que des de la primera classe se'ns va vendre com l'ideal de tota antropologia, sigui social o cultural (o sociocultural, que segur que es posa de moda, o psicosociocultural, aquesta triomfarà més, segur...). Existeix el relativisme cultural? A mi em sembla que no. Em sembla que un antropòleg ha de fer l'esforç de relativitzar, sí, però la seva etnografia sempre serà l'estudi de la cultura x explicada per a la cultura y (la de l'antropòleg) i no em sembla erroni ni inútil que sigui així. Tinc ganes de veure un antropòleg pigmeu venint a observar la nostra estúpida societat per a explicar-la als seus encuriosits companys de cultura. Però potser això de "fer antropologia" sigui quelcom "molt occidental" com per interessar a un feliç pigmeu que vivia molt tranquil abans que arribés Albert Sánchez Piñol a fer la seva tesi doctoral. Recordo que inevitableme...

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...

Els prínceps també tenen qualitats. Són intel·ligents, parlen diverses llengües, viatgen, saben història, política i economia, i també alquímia, física, astronomia, anatomia i medicina, són coneixedors i admiradors de les obres d'art de la humanitat: en saben, de pintura, escultura, literatura, música..., saben què passa al món, estudien, llegeixen i escriuen, toquen un instrument o pinten o dibuixen, són capaços de governar un territori, saben retenir la seva agressivitat en favor del diàleg, saben tenir cura del seu cos sense renunciar a cultivar el seu esperit, saben trobar l'equilibri, reflexionar i prendre decisions, són joves erudits de camí cap a la saviesa d'un rei. La intel·ligència dels homes-drac és d'una mena diferent. Si la dels prínceps és perla polida per l'educació i l'estudi, la dels homes-drac és diamant en brut tallat per la fúria de la natura. La intel·ligència de l'home-drac és indomable, dominarà magistralment qualsevol cosa però només ...

des d'un dia indeterminat però forçosament expressable en anys mesos dies hores minuts segons dècimes centèsimes, o primaveres llunes crepuscles estones llargues estones curtes instants i res més gran ni més petit que els instants, des d'un dia Eros de tant en tant et bufa al clatell o t'acaricia les bases dels pulmons i cap amunt o s'esquitlla per la teva cintura o et formigueja pels dits i tu també cantes per dintre la seva cançó.

Un món que passa a velocitat vertiginosa. Canvi i fora, canvi i fora, sense aturar-se. Obligacions, prohibicions, la dragona en una gàbia. No saber què va a cada lloc. Ràbia pel món que no t'obeeix, pel destí que va a la seva. Doble, triple, quàdruple vida. Intentar encaixar el quadrat al forat rodó. Sentir-se més a la vora de la bogeria que abans. Cada vegada que, aclaparada, em pregunto què estic fent, deixo més de viure. Sóc feliç només quan em deslliuro de les cadenes de Cronos. Filòsof tenia raó, hi ha una manera d'existir fora del temps. De treure-li la llengua al déu esquizofrènic que creia que devorant-nos no podríem usurpar-li el tron. Deia un físic que el temps és una variable negligible. Deia un drapaire de bar i carrer que ell a Cronos cada matí li aixeca el dit del mig i li diu jódete, robándome la eternidad me has hecho el hombre más feliz. Jo dic que a mi m'incinerin, el foc el meu últim amant.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...

que surten amb d'altres a, simplement, beure. No estan sols i obliden l'abisme. Obliden les preguntes, la feixuguesa de la vida en aquest sistema d'engranatges grisos, la soledat sempre present, els desenganys, el desig, les paranoies mentals, la por, els dubtes, les crisis intel·lectuals. Potser entenc per què ho fan. Obliden com n'és de miserable la seva existència, es deslliuren de les preguntes. Estudiar Filosofia és perillós per les preguntes. Pel buit que són les seves respostes. Perquè encares les preguntes i per molt que les responguis no te'n surts. Els joves acoraçats que veuen passar els anys. Acoraçats de paraules, lògiques, cites, conviccions, filosofies, perquè si no no ens aguantem drets. "Aquells qui tothom reclama però ningú necessita". Joves ànimes perdudes que es lliuren al dimoni de la droga. When you're stoned , baby and I amb drunk and we make love it seems a little desolate I malgrat tot això el món segueix, igualment, desolat. ...

aquesta és l'harmonia que la Natura seguí en modelar el teu rostre, Príncep que cerca el seu camí entre lords i gentlemen , acadèmics pedants, científics frustrats, filòsofs amargats; llenques de terra i d'oceà, llibres amuntegats, alumnes fastiguejats, postes de sol que no contemples, trens, trams, busos, metros, escales, ordinadors, músiques que no escoltes; vents que no t'esbullen els cabells, parets grises, fenòmens físics tots descriptibles, ziga-zagues no escrites; lletres i nombres, viatges, una tria condiciona les altres, si-us-plau les decisions sempre ordenades, i allà a fora voldrien acollir-te a sa falda les muntanyes, i el foc voldria prendre el teu cor i el mar acariciar-te amb ses onades, i jo... bellesa ets tu, bellesa clara, entre quotidianitats desolades brilles encara.

Estaves escoltant la ràdio, aquella emissora dels francesos tocats del bolet, aquella on Bach obre camí a Miles Davis i després Brel diu la seva i John Lennon també i llavors una ària barroca i Take a walk on the wild side , Claude Bolling martellejant un boogie-woogie al piano, la BSO tocant panteres roses, un quartet barroc, Armstrong, Comedian Harmonists: una dues tres quatre cinc sis veus en alemany, Leonard Bernstein, The Beatles' Something in the way she moves , Concerto in C major BMW 595 per a orgue without tempo indication , Lucy Millinder & his orchestra, i llavors... Hi ha músiques tan belles que quasi no es poden suportar. I encara sents com t'estrenyen i t'eixamplen el cor alhora, després d'anys, i recordes cada moment en què les vas fer teves, en què vas anar aprofundint la petjada que deixaven en tu fins que ja no es distingia què era empremta i què la teva ànima. I encara que t'arribin de pas, entre una de jazz despreocupat i una altra de no sé ...

Un matí m'atreviria finalment a contemplar el vol del fènix. Un fènix és rar de trobar i mirar-lo cara a cara, tan senzill com impressionant. Un fènix és rar de trobar, mai de la vida hauria imaginat que en podria veure un, i menys que dirigís els bells ulls cap als meus i li pogués encaixar la mirada. No el tornaré a veure més. Però era un fènix. Jo, veure un fènix... qui m'ho havia de dir. N'hauria de tenir prou, havent vist Fènix només una vegada, però en secret desitjo que l'atzar me'l torni a dur, i atrevir-me finalment a contemplar el seu vol. Ai, les coses són senzilles. L'únic complex, l'únic complicat, l'únic rebuscat és la por.

Sóc del parer que qui diu que la lluna està enamorada del mar i viceversa menteix, aquesta mena de poetes no saben distingir un enamorament ni que tingui lloc als seus propis cors. Romàntic ho és qui ho és per naturalesa; no pas qui vol ser-ho o qui ho pugui semblar. No, la lluna i el mar no estan enamorats. És més senzill: només que s'atreuen. El mar i els seus vaivens de desig, de buits i d'onades, que quan la lluna és a la vora s'oblida de besar la sorra de la platja i intenta besar la lluna. La lluna que mira i calla i respira. El mar que es mira la lluna i que la vol. I a vegades, la té, encara que no del tot. El romàntic ho és sempre i quan tingui un fervent desig que no pot veure acomplert, sempre i quan no pugui posseir la bellesa que tant anhela, si és el desig el que tortura al romàntic, és també el que el fa romàntic. Diuen que la europea és una cultura del desig i la oriental, del plaer. El desig, el plaer... per què aquest segon hauria de ser més frívol? Quan e...

A fora trona. Em pregunto si mesclar contextos és realment una bona idea. Fa més difícil el control de cada context. És com quan dos més dos no només no són quatre, sinó que depèn de quins dos dosos combinis. No sóc de les que ha pensat mai a fer una festa amb tots els seus amics; són entre ells massa dispars. A fora plou. Potser resulta que comences a fer-te gran quan i només quan comprens que la vida dóna massa voltes.