noia-drac

Potser un dels dos s'escaparà un moment a comprar-lo, o el farà desaparèixer del celler de la família: és per a una bona causa, cal salvar el món de la ignorància, cal arribar al fons de la qüestió. Sobre la taula col·locarem suaument un parell de gots dels de whisky, d'aquells que assenyalen la línia de la ració perfecta. En una taula, una cadira davant de l'altra, un got davant de l'altre, l'estilitzada ampolla en un costat i equidistant dels dos vasos. Esperarem a que caigui la nit tot fumant en silenci a la terrassa. Esperaran també les espelmes, noves i blanques, fitant-nos des de la taula. El capvespre serà bell, presidit per Venus l'Última i Primera, estel del vespre i del matí, i canviarà el color dels arbres. Quan no se sàpiga si és més de dia que de nit o més de nit que de dia, exhalarem l'última calada, entrarem, encendrem les espelmes i seurem un davant de l'altre. L'ampolla de Macallan serà oberta, i el whisky servit per l'amfitrió f...

Ja és aquí, amb la seva bogeria de dies de sol i dies de pluja frenèticament intercalats, i a mi el cap m'explotarà. Aquest mal de cap és molt adequat per a escriure veritats: en el dolor de vegades despunta una estranya lucidesa i de sobte el món s'obre clar i cristal·lí davant el teu pensament. La resta d'estona és tot més aviat lentitud, caminar prudentment en la densa boira, entrepussar igualment. Hi ha persones que no poden evitar donar-se quan escriuen. Escriuen el que són: s'escriuen ... no poden evitar bolcar una part d'ells en el que fan. De fet, això passa a tothom, més o menys, així o aixà. En la societat de la vigilància tothom vol amagar-se més que mai darrera una cara de pòquer, però un bon observador pot veure moltes coses. No podem evitar mostrar-nos, i això ens molesta, i ens molesta que els altres ens vegin ... societat de la vigilància, societat de la desconfiança — i se suposava que amb la vigilància havíem de sentir-nos més segurs. Però només he...

Ressonen al meu cap els acords d'una cançó que vull oblidar. De vegades és fotut tenir aquesta ràdio musical al cap les vint-i-quatre hores — desvetllar-se diverses vegades durant la nit i sentir la mateixa cançó cada vegada. O realment només se m'ha trencat el son una vegada? Sembla que tornar a somniar de nou pot impedir recordar quan et llevis. Et despertes sobresaltat, escrius un poema, t'estires de nou, el teu cor es calma i et lliures a Morfeu altra vegada. L'endemà hi ha sobre l'escriptori paraules que no recordes escrites amb la teva lletra i no comprens què hi fan allí. Tothom té sempre una banda sonora ficada al cervell, ocupant una de les poques línies de pensament disponibles? Tothom oblida que ha escrit un poema entre cicle i cicle del son? Tothom cerca de plantar cinc mil roses en un mateix jardí, però no troba el que busca. Tothom pensa i es pregunta. Tothom somriu i plora i fa l'amor. Tothom pateix i lluita i perd i és vencedor. Tothom es creu ...

Hoy, precioso día de lluvia. La soledad me llama y su llamada es dulce de terciopelo, ¿cómo no acudir? Comparezco ante ella también cuando su grito es duro y cortante. ¿Cómo no acudir? En el autobús largos boleros tristes. Grandes nubes navegan lentamente por un mar que es cielo y escollan en las montañas. Luis Miguel, el de los boleros. No te amo, no te odio: soy libre, y libre romperé las nubes, y la tierra, y los mares. Mi dolor de cabeza y largos boleros tristes. Si alguna vez pensé que te quería, me equivoqué. A veces la nostalgia es azúcar glacé: una fina capa blanca sobre el alma morena. A veces es clara como agua de manantial. Muere San Juan de la Cruz en Úbeda, pasan doscientos ochenta y ocho años, nace Albert Einstein en Ulm, cuatro años después muere Karl Marx en Londres, pasan ciento cinco años, nazco, pasan veintitrés años, es hoy. Esta tristeza de humo de incienso, de vela que se consume. A veces la tristeza hace más pura el alma.

L'autobús de tornada d'un quart de vuit dels divendres a la tarda és la canya. És un coi de cotxe dels més arrodonits i còmodes de la flota que comença a caure a trossets i que es veu convertit en una discoteca amb rodes que travessa comarques a cent deu per hora. Música comercial a tot drap, veus animades, crits, riures: hom comença la festa a l'autobús, arriba a casa, es dutxa i es canvia, sopa i continua en alguna altra discoteca. Quan a la segona parada els de Medicina s'uneixen al disco-bus, l'alegria esdevé màxima. El meu peu es mou al ritme d'aquesta música que, fins fa molt poc, hauria qualificat d'estúpida i molesta; mentre la vitalitat i la diversió d'aquella colla de quasi-adolescents comença a calar en el meu ànim. Els murs que abans ho impedien van ser trencats a uns quants quilòmetres lluny d'aquí, seguint la costa mediterrània, per uns joves com aquests, capaços de ballar de la posta de sol fins a l'alba. Murs que havien estat erig...