noia-drac

amb el fins fa poc desconegut Rachmaninoff a les orelles. A fora el cel és clar i fa fred, però no massa. T'explicaré, avui, un desig. Un de viu, un de poderós que m'assalta com si no provingués de mi — com fan tots els desigs que no han de ser: assetjar la fortalesa de la raó — , com si fos un exèrcit enemic. El desig de vegades és una serp, com la del llibre del Gènesi. Repta per terra i tu, filòsofa, sempre mires al cel i escoltes la música de les esferes i no el veus venir ni el sents enroscar-se als teus turmells ni en notes la verinosa mossegada. Fins que el verí no arriba al cor no l'intueixes, i fins que no és al cap no el perceps. Tu, filòsofa, miraves els estels i en calculaves distàncies i capacitat poètica quan et sorprengué el desig aferrant-te i obligant-te a capbussar-te en el món dels homes .

Someone is dining on ashes when he or she is excessively focusing attention on failures or regrets for past actions.

doctes, espiritualment superiors — vosaltres no m'heu de dir què he de fer, quin és el millor camí. Hi hagué una època en què confiava que sí, — era de sentit comú pensar que vosaltres , per la vida de contemplació, estudi i disciplina que dúieu — per la vida que dúieu, éreu millors que jo. Vosaltres els que us vestíreu de negre i us retiràreu, vosaltres els savis, vosaltres els doctes, vosaltres els que coneixeu — no coneixeu pas millor que jo, — no coneixeu en absolut. Vosaltres els paràsits de les ànimes febles i dels cors de fe senzilla — ¿què m'heu de dir, a mi? ¿Quines lliçons m'heu de donar? Vosaltres els dreturers, els pensadors, vosaltres els casts, vosaltres els virtuosos — allotgeu serpents entre els vostres, n'atieu la fam i els enciseu amb música celestial perquè no mosseguin — però, ai las! Mosseguen! Els ensenyeu a mossegar-se a si mateixes — no obliden com es fa la mossegada verinosa, i afilen els seus ullals i llur verí clavant-los al seu propi co...

fent l'amor sobre l'escriptori, havent prèviament apartat llibres, apunts i plomes d'un cop de braç sense pensar en què ha llançat a terra. Del que empíricament ha tirat no gaire, i del que metafòricament ha fet no gens. O sí? No és banal, senyors. Vol dir que per un instant som capaços de tirar a terra d'una manotada les coses més elevades, intel·lectuals, eternes i immutables. Total, després encara hi seran: és el que tenen les coses eternes i immutables. Vol dir que la Veritat ens avorreix, les Coses en Sí no ens interessen i la Raó ens importa un rave, etc. I no es preocupin que quan reculli l'escampall de saber i filosofia del terra recordarà aquells moments i no li sabrà greu. La imatge és, of course, extrapolable al filòsof. I al teòleg: per què no? Com més sublim el saber a què es dedica, més potència té la imatge. Enllaçar sexe i filosofia vol una intel·ligència que fili prim i tingui bon gust estètic. Qui té i ha tingut sempre llibres i escriptori obsessiv...