noia-drac

I és allò que estava a missa i llavors el mossèn va dir que molta gent li deia que el mal al món és la prova que Déu no existeix i que ell els contesta doncs no, no existeix. Tenint en compte que el senyor mossèn supera la vuitantena d'anys, la cosa em sorprèn lleument i si no fos perquè ja parava l'orella — si no hi vas per escoltar el sermó del mossèn poca cosa més hi ha per fer, a una missa — hauria posat atenció llavors. Un mossèn que diu a un malalt terminal que vale, doncs Déu no existeix, i que es queda tan ample. Però a partir del moment en què el mossèn diu "i què n'hem tret, doncs, de creure que Déu no existeix?", el meu cap s'avança instintivament al seu argument i l'exposa per si mateix abans que el mossèn el digui. Em ve al cap el Pascal que deia que fos com fos era avantatjós creure en Déu i els medievals que solucionaven el problema del mal: "el mal esdevé sempre un bé més gran", "els designis divins són inescrutables", ...

La mort. Jo tinc sort i em visita de tant en tant, acostant-se'm gradualment, però sempre passant de llarg. La mort. La mort d'una persona estimada canvia quelcom en la mirada del que resta viu. No sé ben bé com. Potser simplement varia el color de l'iris. Però canvia la mirada, la transforma radicalment. No vull dir que deixi una mirada trista o els ulls vermells de plorar. No, no em refereixo a això. Però la mirada de qui ha perdut el jove company de camí és diferent. L'he vista en algunes persones. És més fosca, més dura, més viva i més poderosa. Se m'escapen els mots en intentar descriure-la: cap d'ells se sent capaç, ni que els combini. Fugen corrents, intentant eludir tal responsabilitat, sigui com sigui. * * * L'últim va ser el meu avi. Morint-se la va liar parda, que és el que passa quan ets l'únic pilar de diverses coses i un bon dia desapareixes. Però ho havia deixat tot el més correcte possible. Estic orgullosa del meu avi. Tampoc era culp...

Perduda. El món se li llança al damunt, com en aquesta simfonia de Dvorák. Von Karajan no sempre li ha fet el pes, però ara mateix Von Karajan no existeix, ni l'orquestra. Ni Dvorák. No han existit mai. ¿Són tots una mena de missatgers d'alguna cosa que els supera i sobrepassa, però que d'alguna manera ells van poder copsar? Recorda les paraules d'un director d'orquestra, amb qui va tenir la sort de coincidir uns anys: ell parlava d'un ordre de l'Univers, i de com aquest ordre es reflectia en la bona música. Anys i anys de direcció de desenes d'orquestres i centenars de peces musicals l'havien dut no només a pensar en aquest Ordre, sinó a saber reconèixer-lo. Potser tenia allò que els filòsofs en diuen coneixement estètic. Un colossal, fi, poderós coneixement estètic. Ell percebia el Bell i el Sublim, i magistralment els enllaçava. Els filòsofs són gent que no saben fer res bé. No saben construir, no saben produir. No saben crear una obra d'art, ...