Pierre-André
Quants anys duc ja amb la nostàlgia que vas deixar dins meu? Tu vas deixar la teva nostàlgia en mi. Recordo com et vas acostar a mi, primer et considerava un pesat. Però tu vas seguir apareixent vora meu. Jo no et necessitava, en el fons ja era la solitària, malhumorada i tallant persona que, entre altres, sóc ara. Ni per un moment vaig imaginar el que passaria després, ni molt menys el que em passaria. És possible que al principi em dediqués a dir-te a la cara que eres un pesat i que fotessis el camp i em deixeissis tranquil·la. Però tu no et deixaves acovardir per la meva mala jeia. Avançaves en la cua de nois i noies excursionistes per arribar on era jo, que tenia un bon pas. Tu també el tenies. Eres al meu costat als descansos i parlaves amb mi. Et vaig anar acceptant, fins que era natural que anéssim junts aquí i allà. No sempre; respectaves el meu espai, que sé que és gran i difícil de franquejar. Et recordo parlant del teu pare... Et recordo a la pista de gel: "Em concedei...