noia-drac

La mediocritat s'arrapa molt fàcilment a tot. Massa fàcilment. "Si aquesta fos una universitat seriosa, això i allò altre...". Retenir les paraules als pulmons: perdoni, senyor, però si aquesta fos una universitat seriosa, vostè no en seria professor. Mediocritat. Estar-ne xopat i dur-la dins, acabar no sabent si prové de tu o t'ha anat calant des de fora, si la transmets o te la transmeten. Estar destinat a ser una de les futures ments trastocades perquè s'adonen de la mediocritat on són però no poden sortir-ne. Benvingut al Club Insomni, habibi , a les nits de vagabundeigs i de converses, sabah al-khaïr, tosbeh ala-khaïr . Saluda als llunàtics, visionaris, bojos, malencòlics, xamans, poetes, buscadors, desesperats. I a les ments trastocades. Els que poden però no poden. Els camells que tenen consciència de lleó, i fins i tot algunes pensades de nen. Però que són camells.

No saber què pensar potser sí que és un senyal que no obeeixes els que et diuen què cal pensar però no per això és menys fatigós que saber-ho. Tot és mentida, habibi . La blanca nada en el blanco cielo de lo absoluto. Se sap que has tocat fons després, quan t'adones que tornes a guanyar ganes de viure. Som gràfiques, gràfiques que volen anar amunt i amunt fins que es passen de la ratlla i rebenten i llavors es precipiten avall amb l'ímpetu del kamikaze. Som gràfiques bidimensionals, bicromàtiques i doblement avorrides. Mi vida transcurría fuera de mí. Negre sobre blanc, la línia no canvia a color verd quan les coses van bé i a vermell quan van mal dades ni apareix de sobte un ninot en forma de clip que et comenti hey!, it seems you're writing a suicide note i que no escolti el teu so you can go hell, ni tampoc arriba el virus que acabi amb tot d'una vegada, i que no sembli que ho esperaves, no ha empezado el viaje, ni ha acabado el camino. Tot és mentida, habibi , t...

sobre casa meva i en resultés una explosió que em deixés sense casa a mi em sabria molt de greu haver-me quedat sense però aquest no és el problema. Sabeu què, són pitjors les pors que els fets. La por sempre m'ha fet ràbia, molta ràbia, la por sempre causa dolor i sofriment. Els fets no sempre. Diuen que el temps cura. Potser només fa oblidar. Potser fa com el mar, que arrodoneix els trossos de vidres que abans tallaven fàcilment. Els meus fragments de vidre són horriblement afilats però cauen al mar de seguida i total realment cap d'ells ha estat mai gaire gran, el que passa és que els agafo amb molta força dins del puny i és clar, el meu puny no és de ferro. Tinc una vida regalada, jo i tots vosaltres, regalada. Regalada i avorrida. "I on t'agradaria anar a fer el doctorat?" No en tinc ni idea i la veritat, el doctorat millor que el facin els que en sàpiguen treure alguna cosa, i que no em vinguin amb històries, que jo no sé anglès, why am I trying to impro...

però havia saludat els companys de pis de manera normal, s'havia dirigit a la seva habitació de manera normal i havia dipositat la motxilla a terra de manera normal. Però en fer el gest de tancar la porta rera seu s'adonà que tot se li precipitava avall, vers un abisme sense fons, i tot no era només aquelles dues mirades d'espant i sorpresa en ésser enxampats: tot era tot, era tota ella, tota ella es precipitava avall en una voràgine indescriptible, i es retorçava amb fúria intentant deixar de caure, notant les ales mullades i inútils, i tanmateix bategant desesperades per treure-la d'allí. Quina estúpida norma social li impedia de fer el crit que volia fer? Estúpida, estúpida societat, estúpida gent, estúpid fill de puta... per què només es pot maleir el món quan el món no t'escolta? I no sabia com, però s'havia entaforat les claus a la butxaca i s'havia escolat silenciosament d'aquell setè pis on tenia la seva cova, beneint aquell lloc sagrat on ni tan...

"El Zen sólo busca la luz que el hombre puede encontrar en sí mismo. No tolera ningún obstáculo en esta búsqueda. Aparta todo obstáculo de tu camino [...] Si en tu camino se interpone Buda, ¡mátale! Si se interponen los patriarcas, ¡mátales! Si se interponen los santos, mátales a todos. Ésta es la única forma de llegar a la salvación". Benedict, R. (1946). El crisantemo y la espada . Madrid: Alianza Editorial. Cita d'una cita de Steinilber-Oberlin, E. (1938). The Buddhist Sects on Japan . Londres.

tancs carrer camió espurnes metralleta tancs camp de proves última tecnologia dos-cents caps nuclears i a ningú li importa tancs míssils normal evitar finestres o et veuran i boum normal mort nen set anys normal "eren terroristes"

Sí, és veritat, oh! Pots enamorar-te de princeses roses i de prínceps blaus, te'n pots enamorar perdudament! Fins i tot els pots escriure poemes i cançons i obsessionar-te i tornar-te boig i els pots desitjar com el millor dels romàntics, fins i tot vagar per foscos carrerons urbans endut pel desfici de voler i no poder, però el que és un bon polvo te'l donaran homes i dones corrents, homes i dones que caminen pel carrer o agafen l'autobús o el metro o el cotxe que ja té quinze anys o la bibicleta per anar a treballar i pleguen tard i a vegades fan ulleres i mala cara o estan de mal humor o porten el cabell una mica brut i tenen uns quilos de més, o de menys, o porten ulleres, o tenen mala salut, o el cul massa gran, o el pits massa petits, o cicatrius, o auguris de calvície, i dificultats per arribar a final de mes. Els prínceps blaus i princeses roses, els ídols, els venerats, els perfectes, els divins!, no en tenen ni idea, de fer l'amor, comparat amb els jornalers,...

Todo su cuerpo, des del blanco cabello hasta la planta de los pies, gritaba que lo hiciese. Se lo suplicaba. Resistirlo era muy doloroso. Renunciar, imposible. No podía hacer eso. El mero hecho de planteárselo hacía que la deseara más. Era de locos. No podía quitársela de la cabeza, ni de día ni de noche. De día lograba, tras esfuerzos indecibles, concentrarse en otras cosas, pero por las noches… deseaba que llegaran para luego maldecir los sueños que se presentaban, insistentes, sin falta. Si se negaba a dormir, no podía deshacerse de la imagen de ella. Si dormía, tampoco. ― Me estoy volviendo loco, Keith ― consiguió murmurar. El dragón lo cubrió con el ala en un suave gesto protector ― . Me estoy volviendo loco ― hundió la cara entre sus manos un instante y luego se las pasó por el pelo, agarrándoselo entre los dedos, tirando de él ― . Nunca debí haber desatado todo esto, nunca, nunca debí.

Ets un nen que juga, no més que un nen, i alhora ja un nen. Jugues amb l'orquestra, amb el pianista i amb el públic. Un nen prodigiós que juga a tocar el violí i que riu quan després del concert les noies atrevides s'escolen entre bastidors i li proposen matrimoni. Si pots suportar aquesta vida, aquest vòrtex de gires i concerts i master classes , amunt i avall, hotels restaurants teatres palaus jardins glorietes colossals limusines helicòpters jets privats Londres París Roma Atenes Berlín Zurich Viena Nova York Moscou Oslo Helsinki Tokio Hong Kong Sydney, si pots suportar aquesta vida deu ser que senzillament ets un nen que juga, oi?

Es podria dir que el dia d'avui l'he dedicat, tant com he pogut, a estudiar Antropologia més o menys com si m'hi anés la vida. Feu-vos doncs la imatge d'una friqui obsessionada amb una assignatura introductòria a l'art d'observar, comprendre i explicar una cultura. El llit, desagradablement rosa, amb el llençol que entre la Xena i jo hem deixat artísticament arrugat, el ventilador enfocat a la paret perquè no faci volar els fulls repartits pels 180 x 60 centímetres d'escriptori, la tassa de cafè amb una mica de cafè fred dins sobre un rotllo de paper de vàter que està sobre una columna de llibres, l'encens fumejant a terra, les abarques i les sandàlies també però sense fumejar, fent companyia a més columnes i murs de llibres, presidides per la Gran Torre de Babel d'Apunts Universitaris, que esclafa la meva col·lecció de llibres+CD Gran Selección Deutsche Grammophon de gravacions barates de les obres dels compositors més importants de la història (?),...

Estava estudiant tranquil·lament Antropologia Social i Cultural, havent acceptat que fins allà on arribi hauré arribat i que confio plenament en la Providència, que per alguna cosa m'ha de servir haver estat bona cristiana durant 16 anys, quan em trobo d'improvís amb la següent cruel afirmació del senyor Sahlins : "En la societat de consum, cada elecció i compra implica una renúncia a un altre producte, una pèrdua, un empobriment simbòlic". Senyores, senyors, cavallers, princeses i demés fauna que llegeix aquest humil blog ... em temo que Sahlins té raó. A partir d'ara, cada vegada que vagi a comprar em deprimiré (més que abans, s'entén, sempre m'ha fastiguejat comprar) i desitjaré haver nascut en una societat de caçadors-recol·lectors, pobles que "viuen en realitat en l'abundància (...). Les seves necessitats estan satisfetes". Així que ja ho saben: quan passin per caixa, llancin un profund sospir i expliquin al/la caixer/a que cada compra i...