No sabia com,

però havia saludat els companys de pis de manera normal, s'havia dirigit a la seva habitació de manera normal i havia dipositat la motxilla a terra de manera normal. Però en fer el gest de tancar la porta rera seu s'adonà que tot se li precipitava avall, vers un abisme sense fons, i tot no era només aquelles dues mirades d'espant i sorpresa en ésser enxampats: tot era tot, era tota ella, tota ella es precipitava avall en una voràgine indescriptible, i es retorçava amb fúria intentant deixar de caure, notant les ales mullades i inútils, i tanmateix bategant desesperades per treure-la d'allí. Quina estúpida norma social li impedia de fer el crit que volia fer? Estúpida, estúpida societat, estúpida gent, estúpid fill de puta... per què només es pot maleir el món quan el món no t'escolta? I no sabia com, però s'havia entaforat les claus a la butxaca i s'havia escolat silenciosament d'aquell setè pis on tenia la seva cova, beneint aquell lloc sagrat on ni tan sols ell havia posat els peus, aquell refugi seu i només d'ella, més amunt que tot, a mig camí vers el cel. Aquell petit habitacle que queia a trossos dissimuladament. La seva cámara acorazada. Baixar les escales va ser descendir en un remolí quasi infinit i en obrir la porta de baix la va rebre un vent molt fort, talment s'envolés un drac allà al davant. Corria i els talons li feien mal en clavar-se contra el terra a través de les sabates i corria vers els arbres, el turó que sobresortia en un cantó de la ciutat, i el drac li donava ales, ales amunt, ales enllà, i fou amb aquell ímpetu sobrehumà que va donar un cop formidable a un dels arbres, que deixà anar un estol de petits pètals rosats. El dolor als nusos fou instantani. El ressentiment de l'articulació vingué després.
Era una enorme prunera. Ella restà dreta, perplexa entre el núvol de pètals, perplexa envoltada d'una estora rosada, mentre el dolor bategava en el seu puny. Dins seu el drac s'alçava, furiós, humiliat, amb ganes de matar. Però la noia plorava, i això retenia al drac amb ella, i la bèstia feia xerricar els ullals mentre emetia entre dents un rugit greu, i fúria i tristesa s'entortolligaven fins a ofegar-los el cor i els pulmons i tanmateix la vaga impressió, en segon o tercer pla, que allò passaria, la vida seguiria, i que ni l'univers ni el més petit fragment d'àtom li haurien donat cap importància, i que l'univers i el més petit fragment d'àtom eren ella, la noia-drac, meitat noia meitat bèstia de la naturalesa.