Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco, i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui 'bo' com li sembli millor. Es pot ser també un bon assassí, un bon genocida, un bon boig perillós, oi? I és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco. Em sembla bé, no poden durar, no sense un andante de fons del qual venir i al qual tornar, no sense la serenitat d'un allegro ma non troppo. Per això em deixaràs i et deixaré, per això comencem a acomiadar-nos lentament, perquè si ens ho preguntessin diríem que no estem disposats a altra cosa que a caminar, però caminant no podem cobrir aquesta distància en tant poc temps. Vull caminar, passejar per l'existència. El preu és deixar marxar i deixar enrere qui no camini al meu pas. Potser la vida és un joc i un joc és quelcom molt seriós. Potser jugar no és moure a la babalà, ni actuar per por, ni deixar que decideixin per tu, ni controlar-ho tot, ni no arriscar. Potser és ma non troppo.