No ho sé.
Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre.
En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar...
A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se.
L'obridor del restaurant sobre la minicadena. Conservo als dits el tacte de la fusta i les senyals del les eines i als pulmons la pols. Els meus diaris formen una columna amagada en el bagul, tants anys necessitant omplir-ne, omplir-los de bestieses, castells de cartes, intents de romanticisme, vòmits. Tot perquè de cop la vida em digui: o viure o escriure. Per acabar incapaç d'escriure el que visc i de viure el que escric.
Perquè ja no entenc res. Al meu àlbum de fotografies hi ha molta gent i molt diversa. No escric perquè ara ja no entenc res. Ja no hi ha una coherència que enllaci els grills en una mandarina. Ja no comprenc. Tot és massa divergent, no puc ser jo a tot arreu ni de la mateixa manera. En poc temps he dormit a molts llocs molt diferents i no he pertangut a cap. Ja no està clar qui sóc.
Ja no ho sé.
En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar...
A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se.
L'obridor del restaurant sobre la minicadena. Conservo als dits el tacte de la fusta i les senyals del les eines i als pulmons la pols. Els meus diaris formen una columna amagada en el bagul, tants anys necessitant omplir-ne, omplir-los de bestieses, castells de cartes, intents de romanticisme, vòmits. Tot perquè de cop la vida em digui: o viure o escriure. Per acabar incapaç d'escriure el que visc i de viure el que escric.
Perquè ja no entenc res. Al meu àlbum de fotografies hi ha molta gent i molt diversa. No escric perquè ara ja no entenc res. Ja no hi ha una coherència que enllaci els grills en una mandarina. Ja no comprenc. Tot és massa divergent, no puc ser jo a tot arreu ni de la mateixa manera. En poc temps he dormit a molts llocs molt diferents i no he pertangut a cap. Ja no està clar qui sóc.
Ja no ho sé.
Potser no siguem una sola cosa clara cartesianament distinta, no som una casa i potser ni en procés (i menys en aquesta edat!) sinó el que portem a sobre en cada moment, som la maleta que portem en el viatge, i cada dia la repensem i l'adaptem al passatge que toca.
ResponElimina