noia-drac

Sí que el cel és gran i ample i bell però jo estic aquí a baix i m'enfonso. Si almenys m'estigués cavant la meva pròpia tomba podria decidir cavar-la bé, total, si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit, i cavaria unes catacumbes laberíntiques d'on només jo pogués sortir. Però no, no m'estic cavant cap tomba, jo vull que m'incinerin i que m'esborrin de la faç de la terra. No és això, és que m'enfonso, com quan sortia del camí de neu dura i trepitjada i quan els peus tocaven la terra la neu m'arribava a la cintura. Allò era divertit, no ho negaré, perquè el pare protector venia i em treia de la neu mentre jo reia. Però ara no. Això no és neu ni joc ni rialles, això és que romanc dreta sobre l'asfalt i m'hi enfonso, el quitrà cedeix sota els meus peus i se m'empassa, fos, calent i enganxifós, i no em puc moure. Tinc ales i tinc força, però aquesta pasta terrible i negra les unta i les paralitza. Pesa molt i sé que tinc la força, però no...

Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, veig jardins, horts, una riera curulla de joncs i canyes que es vinclen al vent i enllà els caminets que remunten els pujols. Aquests són petites muntanyes cobertes d’herba i molsa, de matolls, de pins verds i d’alguns roures. D’una obaga robada a la muntanya neix un camp en forma d’essa on sempre hi planten blat. Dalt del pujol de la seva esquerra, s’alça el que resta de l’antiga església: un campanar sense teulada, una nau en ruïnes, sense sostre i sense vitralls, envoltada de vegetació. Aquest ancià custodia el cementiri, que de més jove solia visitar en els meus passeigs solitaris. El mateix pujol sosté el gran dipòsit d’aigua del poble, invisible entre els pins. A l’altra banda del pujol hi ha un altre camp i arrenca el pujol següent amb un bosc d’obaga. Enllà i a la dreta d’aquest, hi ha la muntanya d’on neix el camp. Al seu cim s’alçava el castell que donà nom al poble, ara només algunes pedres, alguna paret. I cap a ponent...

El tenia als seus braços i li cantava una última nana i no podia lliurar-lo als botxins. El besava al front i ja no podia procurar-li la vida més temps, i per això havia teixit un cistellet de joncs i l'havia untat amb brea perquè flotés, i hi deixà el nadó. Hi deixà el nadó i les aigües el bressaven i veia allunyar-se la noia corrent per la riba, seguint el cistellet, i no podia moure's, i no veié que Déu s'enduia el nadó vers les estances de la germana del faraó.