noia-drac

La veies passejant de tant en tant pels camins els matins d'hivern, les tardes de tardor, els vespres de primavera i les nits d'estiu, acompanyada dels gats negres. A voltes n'hi ha via un o dos; a voltes cinc o més, corrent pel camí, jugant entre les herbes, enfilant-se als arbres. De vegades, la noia en duia de petitons en un bolso, i quan s'aturava a descansar, els deixava a terra. Els gatets es llançaven a explorar aquell nou món d'olors mentre els gats grans s'ajeien a descansar vora la noia. Ella contemplava el cel i de tant en tant semblava que conversés amb els petits felins. Si algú intentava acostar-s'hi, el percebia de lluny i desapareixia al bosc amb els gats. Els gats sempre eren negres, tots. Al poble l'anomenaven la noia dels gats negres. Sempre hi havia el vell rondinaire que remugava que era una bruixa, però ningú n'hi feia massa cas. Els que l'havien pogut veure de més a prop deien que tenia una llarga cabellera castanya, uns pe...

Què collons faldilla i talons i cames perfectes. Penso en la dona frustrada de l'empresari ric, en la seva doble vida de muller sotmesa i prostituta de luxe dominadora i insaciable, i Stravinski decorant la història com un cabronàs, a cops de  Dansa de les adolescents . Aquestes parets són com aquell qui diu de paper de fumar però oprimeixen, esquincen els budells a poc a poc. Repeteix amb mi: "la meva mare potser és estreta de mires, però és una persona". Repeteix-ho. Així, molt bé, parla'm ara de la dignitat de les persones i afegeix que tu sempre has fet el millor per als altres, etcètera etcètera. Doncs no ho sembla, cony, jo et veig força nerviosa com per haver fet sempre el més correcte. T'autoenganyes, t'autodestrueixes. Com t'has convertit en el que ets? Jo no sóc millor, però tinc més anys que tu per corregir-me i menys anys abraçant-me als meus pecats capitals, i amb un toc de supèrbia em crec (només per això) millor que tu. Deu ser que als aïrat...

és a dir, davant d'aquella estructura de fusta que fa de potes i el tauló de 3x6 pams que completa la "taula"; la trobaríeu asseguda menjant Cheetos Pandilla d'un plat posat sobre El món com a voluntat i representació i bevent-se una infusió color vermell estrident que en diries fúcsia i no erraries de gaire. A la dreta la finestra amb els estúpids edificis de protecció oficial de la ciutat fantasma, de vuit plantes i lletjos com un pecat, mirant bocabadats l'esplèndid cel canviant pels jocs dels vents vallesans. Entre ella i la finestra, torres de llibres, però que no li impedeixen veure el cel. Paperets arrugats, un pot de crema de mans, un iPod, dos braçalets d'un basar d'Istambul, una pila de din-A4, un tub de pastilles, cinta adhesiva, llapis de la casa-museu de Mozart, a Salzburg; un pendrive, apunts i dossiers, un mocador de Palestina, una goma negra, un paper amb dos noms en àrab, un bloc de cambrer, un punt de llibre de Lisboa, dos quaderns: un ...

al timbre. No hi vaig immediatament, però m'acabo aixecant, posant les ulleres i anat a veure qui hi ha, però no hi ha ningú. Potser he tardat deu minuts a baixar, potser un, no ho sabria dir. Penso en la mort. Me'n torno al llit. Em torno a despertar, però resulta que han passat unes dues hores, són les onze. Coi d'astènia que no em deixa ni llevar-me a les vuit, encara que hagi anat a dormir a les deu de la nit. Dormiria tot el dia i seguiria cansada. Ho tinc comprovat: dormir quinze hores no et fa estar menys esgotat. Em llevo, em rento, em vesteixo. A l'ordinador hi ha un e-mail pel qual em conviden a fer un cafè i una conversa. També hi ha l'e-mail amb el resum de notícies gentilesa de la BBC. Baixo a esmorzar les tres crêpes que em vaig guardar ahir, són les que van quedar del munt que vaig fer. No les trobo. Pregunto a ma germana. Em diu que són a la seva panxa. Doncs maldita la gracia, penso de mal humor, i em preparo un iogurt amb müsli mentre deixo que la ...

diuen. Massa jove. També diuen: massa intel·ligent com per no sofrir. La creuen una espècie de romàntica postmoderna, neonihilista. Ella els respon que simplement el que passa és que és tonta. "Res que no tingui solució, però", afegeix, per calmar a les ànimes càndides i per fotre a les ànimes hipòcrites que es fan les càndides: dos ocells d'un tret. Un interès fingit envers la seva persona li és detestable; un desinterès sincer, digne d'elogi. Correspon aquest últim; el primer no li val la pena i l'usa per educació quan la ment capritxosa sobtadament perd l'interès a mitja explicació de l'interlocutor. El cel vespertí és ennuvolat i fosc sobre la ciutat fantasma. Fulles d'arbres fruiters tremolen en acariciar el vent, que recorre suaument els carrers com un gran basilisc negre. Negres, negres són les meves vestidures; blanques, blanques quan pugui esquinçar-les; negres, negres foren les meves vestidures... ; eco que es perd en el bordar dels mastins....