La noia dels gats negres

La veies passejant de tant en tant pels camins els matins d'hivern, les tardes de tardor, els vespres de primavera i les nits d'estiu, acompanyada dels gats negres. A voltes n'hi ha via un o dos; a voltes cinc o més, corrent pel camí, jugant entre les herbes, enfilant-se als arbres. De vegades, la noia en duia de petitons en un bolso, i quan s'aturava a descansar, els deixava a terra. Els gatets es llançaven a explorar aquell nou món d'olors mentre els gats grans s'ajeien a descansar vora la noia. Ella contemplava el cel i de tant en tant semblava que conversés amb els petits felins. Si algú intentava acostar-s'hi, el percebia de lluny i desapareixia al bosc amb els gats. Els gats sempre eren negres, tots. Al poble l'anomenaven la noia dels gats negres. Sempre hi havia el vell rondinaire que remugava que era una bruixa, però ningú n'hi feia massa cas. Els que l'havien pogut veure de més a prop deien que tenia una llarga cabellera castanya, uns pertorbadors ulls verds i un cos esvelt que desapareixia en el bosc com per art de màgia. La noia s'enfilava als arbres amb molta facilitat. Li agradava pujar als arbres més frondosos amb els gats i mirar l'estol de retallets de cel entre les fulles. Podia passar-s'hi hores, dalt d'un arbre. La veies passejant de tant en tant pels camins, acompanyada pels gats negres. Quan la vas descobrir per casualitat sortint de la facultat de Ciències, no et podies creure que fos la mateixa. Però era ella. Aquells ulls verds no podien ser de ningú més. Aquell dia et vas quedar petrificada, mirant-la intensament, i ella es va girar i per un moment et clavà la mirada. Des de llavors ja no te la vas poder treure del cap. Recordes molt bé aquell altre dia, quan, amb el cor a cent i una densa sensació d'irrealitat empenyent-te cap enrere, gairebé estirant-te de les faldilles perquè no avancessis un pas més, la vas anar a trobar i li vas deixar anar que si podies acompanyar-la un tros. Ella et va dir que sí. En un cert moment, la noia dels gats negres et va donar la mà, i el cor se't va disparar, i li vas donar la mà. Des de llavors, la noia dels gats negres té una companya que camina amb ella. El vell rondinaire remuga que t'han embruixat, però ningú n'hi fa massa cas. Jo simplement li giro l'esquena i somric perquè sé que ara les dues sou més felices. Com ara, que us veig al lluny, agafades de la mà i envoltades pels gats negres, caminant vers un preciós capvespre.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació