noia-drac

Ho he sabut quan he baixat a esmorzar i he descobert que els meus apreciats companys de casa havien deixat a la pica i voltants els plats bruts del seu berenar, el seu sopar i del seu esmorzar, és a dir: tots els plats, gots coberts, etc. bruts que ells havien fet servir des de la última vegada que jo vaig rentar els plats (ahir al migdia). Evidentment, el taulell i el terra bruts (melmelada, molles de torrada, gotes de llet), evidentment, la taula per desparar, més molles, trossos de cereal, gotes de llet. Un despertar així es pot tolerar però de tant en tant no, i avui era el dia que no. He donat menjar als gats (també són seus; però a l'hora de pensar en el seu menjar, no), he esmorzat, de netejat taula, taulell i terra, he apilat tots els plats-gots-tasses-coberts-cassoles a la pica, he anat a comprar una ampolla d'aigua, una poma i dues nectarines, m'he fet entrepà i una motxilla per a mig dia i ja m'han vist prou. Estic tranquil·lament asseguda a la terrassa de ...

I ja està. No tinc raigs de sol que em tallin les galtes i se'm clavin als ulls, i el meu cor no s'escanya a si mateix. Els meus pulmons no desconfien de l'aire. La meva sang no vol saltar enfora i la meva pell no vol obrir-se per deixar-la sortir. Les meves mans no anhelen el que no poden sostenir sense trencar-se. La meva ànima canta amb els ocells. Però tot i així, un dia vindré a buscar el que és meu. Fins que no et penedeixis profundament del que vas fer, no podràs ser aquell que dius que vols ser .