noia-drac

que és ni més ni menys que aconseguir llibres. Després del mes i mig d'estudiar pels exàmens, una té encara el cervell sota una certa hiperactivació que cal aprofitar per a ser de nou la devorallibres de sempre. Per suposat, això és una hecatombe econòmica (em queden uns 60 euros al compte corrent i se m'estan acabant totes les T-10, el sabó, la pasta de dents i també m'hauré de començar a pagar les pràctiques de conduir en cosa d'un mes) perquè a més de llegir-los, m'agrada tenir-los. Però no hi fa res, perquè l'estrès post-exàmens em torna imprudent i hedonista, de manera que em llanço amb gran plaer a les meves aficions, valguin els calers que valguin. No sé quan m'he gastat ja en llibres, fins i tot tenint en compte que alguns els aconsegueixo de la mil cops estimada, adorada i venerada Biblioteca d'Humanitats. No sé ni ho vull saber. Els llibres em perden, com també les plomes; fa pocs dies vaig fer la bestiesa de comprar-me una Graf von Faber-Caste...

però no té altra manera de viure. No en sap més. No en sap més, de dirigir el carro, a voltes té la impressió que hi ha més de dos cavalls, i que tots són negres. La potència del cavall negre l'espanta, però a vegades li ha hagut d'afluixar les regnes perquè el carro no es precipités a l'abisme. El que mai li havia passat és que el cavall negre, d'una estrebada, s'alliberés de les regnes i comencés a galopar d'aquesta manera pels carrerons foscos del desfici. Per sort, el blanc ha estès les ales i ha fet ascendir el carro un xic més amunt; però ho ha fet presa del pànic, en un intent desesperat d'evitar el xoc contra un enorme mur que s'acostava trontollant a velocitat vertiginosa.

algú us dóna gràcies per ser-hi ? Per mi és bonic i estrany alhora perquè em suscita crisis intel·lectuals: es pot donar gràcies a algú per una cosa de la qual no n'és causa? Avui per fi he pogut estendre la roba, allà deu estar onejant al vent des del sisè pis. Em fa molta gràcia això de que a l'Eroski, si no demanes bossa de plàstic, et descomptin un cèntim per cada cinc euros: idò!, caldria amollar mil euros per tenir un descompte una mica decent, o sigui, dos euros. Però si fas una compra de mil euros, normalment necessites les bosses de plàstic.

I arriba el dia que et fas gran i entens que hi ha coses que poden ser i coses que no i t'has fet gran però tot just t'hi acabes de fer i encara resta dins teu l'infant que no hi està conforme, l'infant que ho pot tot, que ho vol tot, l'ésser fort i capritxós que no tem el món ni a res i que vol allò i no li importa la resta. Però se'n va ràpid quan el món li cau a sobre. Es debat impotent i plora i queda només l'armadura que has pogut forjar-te durant els anys d'adolescència, un exoesquelet de clofolles al vent, i per primer cop a la vida experimentes què és estar fotut . Si ets, com jo, una persona amb sort, ho experimentes de manera suau i desenvolupes un sentit de l'humor, una capacitat de relativiztar i una confiança estranya en vés a saber què (en tu, en Déu, en la vida, fins i tot a vegades en la gent) però que et dóna pau i tot, de vegades, i comences a adonar-te que de certes coses ja et pots defensar. Però és clar, has d'haver tingut la...