noia-drac

Un nen d'uns vuit anys que no tenia cabell amb qui un dia vaig jugar al parxís. Tenia càncer i es va morir poc després, de grip, segons em van dir ja de més gran, però vés a saber. Es deia Marc. El cas és que no morí de càncer; l'havia quasi superat. Un home a qui anomenàvem "l'home del bosc" i ens explicava que si vols fer un ram més val que agafis només una branqueta de cada planta mentre fas camí que no pas deixar-ne una de pelada, i ens donava una llesca de pa de ral amb mel. Li dèiem Quimet, però crec que es diu Joan. Un noi violent de pertorbadors ulls blavíssims que era irracionalment agressiu amb els de la seva edat i els més grans, però defensor i amic dels més petits. Es barallava amb els nois més grans, tibava els cabells a les noies, llançava pedres, donava cops de peu i de puny, trencava vidres. Així s'obria camí. Només estimava els infants. Es deia Israel. Una noia que es passava pel forro les normes inventades per les nenes, segons les quals o e...

Estimula l'enginy, la intel·ligència emocional, acadèmica, artística i de tota mena, millora els sistemes motor, endocrí, limfàtic, respiratori i sanguini, millora la nota mitjana acadèmica i el rendiment laboral, posa en forma els homuncles sensitiu i motor una cosa de no dir, esborra traumes, fa aprendre les llengües estrangeres tres vegades més ràpid, elimina el mal humor, mitiga l'insomni i el somnambulisme i cura els constipats. Qui digui que no és que no en té ni idea, esclar. Me n'alegro molt, jo, quan algú que em cau bé troba company sexual. Me n'alegro en especial per aquells amb tendències malenconioses, histèriques, suïcides o nihilistes, perquè els millora l'humor una cosa de no dir. Fer l'amor és una bona manera d'aixecar el dit del mig a l'Abisme, als estols celestials dels qual hauríem format part de no ser de Llucifer i a Cronos en persona, cosa especialment satisfactòria, treure la llengua al senyor Cronos. Oh, sí. Fer l'amor ens fa ...

podent esclafar-lo, deixar al seu deutor impune". Però jo dubto entre la venjança i la indiferència i el meu dubte no es deu precisament a la impotència, ni en quant a la venjança ni en quant a la indiferència. Podria venjar-me però l'assumpte em rellisca prou com per tenir mandra de dur-la a terme —i no em seria difícil, creguin-me—; podria restar indiferent però de tant en tant m'agradaria veure amb els meus propis ulls com el meu deutor paga l'ofensa. En dic venjança però també en puc dir el "que es faci justícia" que cert filòsof emprenyat detestava. La venjança és un plat que es menja fred —perquè vol temps, no per gaire més—, al cap i a la fi l'espera del Judici Final es pot interpretar com l'espera de la Gran Venjança Final acomplerta —i si a algú li fan mal les orelles en sentir això, que s'ho faci mirar, perquè potser no és un bon cristià. I si els consola, jo tampoc ho sóc. Se suposa que Jesucrist sabia parar l'altra galta i va vènce...