"Només els més nobles es poden permetre el més noble dret:

podent esclafar-lo, deixar al seu deutor impune". Però jo dubto entre la venjança i la indiferència i el meu dubte no es deu precisament a la impotència, ni en quant a la venjança ni en quant a la indiferència. Podria venjar-me però l'assumpte em rellisca prou com per tenir mandra de dur-la a terme —i no em seria difícil, creguin-me—; podria restar indiferent però de tant en tant m'agradaria veure amb els meus propis ulls com el meu deutor paga l'ofensa. En dic venjança però també en puc dir el "que es faci justícia" que cert filòsof emprenyat detestava. La venjança és un plat que es menja fred —perquè vol temps, no per gaire més—, al cap i a la fi l'espera del Judici Final es pot interpretar com l'espera de la Gran Venjança Final acomplerta —i si a algú li fan mal les orelles en sentir això, que s'ho faci mirar, perquè potser no és un bon cristià. I si els consola, jo tampoc ho sóc. Se suposa que Jesucrist sabia parar l'altra galta i va vèncer les temptacions del Diable i tal, però jo bàsicament no. Passo de parar l'altra galta quan el que vull és tornar la bufetada i passo de renunciar a certes coses... pago el preu que se'm demana i pago al comptat perquè no vull deure res a ningú, i àdhuc em sembla just. Ara, tampoc aniré a "repensar" el cristianisme per adaptar-lo a la meva voluntat. Com a molt, aniré a entendre'l, i si acabo entenent-lo prou com per saber si sóc cristiana o no, hauré fet la tria. Venjança o indiferència? Venjança; quina temptació! Oh! Quan un pot prendre's la justícia per la seva mà, ben poques coses li'n poden desdir... Si pots i vols, ¿per quins set sous no ho hauries de fer? Que m'ho expliquin. A mi, només m'ho explica un realment no poder o un realment no voler. O bé, com en el meu cas, estar en un moment d'indecisió. Puc, però vull? La puta pietat, estúpida venuda; la caritat, l'autocomplaença!... Quina gran farsa!... O no, i elles em salvaran a mi d'un caçador de dracs més poderós que jo —si és que trobo mai tal cosa? No és per ofendre, però els "caçadors de dracs" d'avui dia fan pena i encara es creuen grans homes fins que veuen un drac cara a cara i fugen corrents. Que dius seràs imbècil, ja pots córrer tant com vulguis, que si vol amb un salt t'atraparà igualment! El secret deu estar en saber ajustar poder i voler, però és clar, sempre és millor poder ajustar el poder al voler que estar obligats a ajustar el voler al poder —perquè vols més que no pots, però no pas jo! Quin tigre renunciaria als seus ullals? Quin guepard a la potència de sa carrera? Quina àguila al seu vol? Enteneu per on vaig, eh que sí? Oi que ho enteneu? Difícil decisió, quan pots, però no sap què vols.