noia-drac

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...

La que s'ha adonat que amb passes tan veloces no anava enlloc ni veia per on anava i de sobte ha tingut l'atreviment d'aturar-les. Inèrcia contra inèrcia. Nietzsche no s'ha aturat, ha seguit endavant i gola amunt i fora i s'ha desprès del tros de pulmó que ocupava. No és que respiri millor ni pitjor, només que ja no sento els pulmons, sinó tan sols l'aire corrent per la gola quan hi paro esment. Sóc la que espera. La que de vegades corre per agafar l'autobús i de vegades camina pausadament mentre observa com rugint el vehicle abandona la parada. La que truca a les portes tancades. Tu abans tancaves la porta, habibi , ara la deixes entornada. Sóc la que espera, la que ronda els barris deserts de nit en busca d'una brisa més lleugera de respirar. La que fuig del so de les seves passes, flotants en la ciutat fantasma. Sóc la que espera, pacient i impacient, la que viu i no viu, existència sense essència, essència sense existència, sóc la que espera i no pot...

Se'n van. Tots se'n van. Tots acaben marxant, marxen i no pots dir-los que voldries que es quedessin amb tu, no pots dir-los que no et deixin, no pots dir-los que els estimes... se'n van. Sempre. Sempre tan poc temps al seu costat, tan poc... i després... la distància mata. Mata i no es pot evitar i cada vegada mors una mica més, amb cada amic que se'n va una part de tu també t'abandona, una part de tu es mor. Hi ha telèfon i Internet i tot el que vulgueu. Només serveixen per apedaçar, dissimular, cobrir amb un vel. No són útils ni com a succedani de la presència de l'altre. Calen les persones, físicament, davant vostre. Cal la mirada, la presència, el cos i la veu vibrant en directe. Quan la persona no hi és, ni telèfon ni Internet fan que hi sigui. Tothom marxa. Tots els teus marxen. Ets afí a un tipus de persona que no pot estar-se sempre al mateix lloc, que està de pas, precioses bèsties alades que viatgen per tots els cels. I aquella que no marxa, marxarà ...

Mirin, senyors, evidentment que no em sembla just que a mi m'afectin les tonteries que m'afecten, però per sort aconsegueixo distingir una separació entre una tonteria que m'afecta i els meus cicles de laberintitis . M'explicaré. Si algú és una persona dèbil o forta o depèn d'allò a què s'enfronti no és central aquí. No vull entrar en la trampa de les comparacions, els judicis i els criteris que estableixen qui és "psicològicament" més fort o més vulnerable. Tots tenim punts forts i dèbils i potser l'atzar intervé molt més del que ens pensem en el fet que et trobis que, per casualitat, la teva psicologia suporta aquest món millor que la d'alguns altres. Perquè tu no escollires pas gaire la teva psicologia, ni el món on vius, ni les persones amb qui vius. No jutjaré cap psicologia. Reconec que potser és difícil admetre que una psicologia melancòlica no és necessàriament "pitjor" que una psicologia happy , resilient o flegmàtica. Aquí t...

― El tiempo pasa. ― El tiempo no pasa, pasamos nosotros.

Salze em clava cada pallissa als escacs que he decidit que jugaré contra ell tantes vegades com em sigui possible durant la curta vida que em queda. No hi ha res pitjor que t'apallissin als escacs tan dolçament com ell fa, fins i tot sempre que pot em deixa escollir quina peça prefereixo que m'elimini del tauler. Què prefereixes, torre o reina? Cavall o alfil? Deixaré el que t'agradi més . O les vegades que aixeca una cella, fa cara d'estranyat i em diu però per què fas aquest moviment, ni-drac-ni-noia? En tinc prou amb una sola errada, o amb un sol moviment no útil, perquè Salze es faci amo absolut del joc i porti les meves peces a la perdició de la manera que més li plagui en aquell moment. Em mira i somriu i m'explica quin joc farà i de quina manera li he permès posar-lo en marxa. Escac . M'acorrala amablement i m'obliga a escapar i a allargar l'agonia del sobirà que se sap perdut. M'ho poses difícil, ni-drac-ni-noia. Potser fugir és el que sé fer...

De petita sempre havia volgut tenir un clauer amb moltes claus. Moltes moltes claus, i diferents entre elles. Els clauers que fan goig són els que tenen moltes claus variades. Fa uns dies mirava el meu clauer. Cinc claus. No està mal. Estic feliç perquè per fi tinc un clauer de bon veure. A més, ahir finalment vaig trobar un clauer bonic on posar-hi les claus. Al Setembre, el clauer de la Boeing que Aviador havia donat a Rata del Desert i que ell m'havia donat a mi m'havia quedat inútil en perdre's una peça que el tancava. Des de llavors, anava a la cerca d'un clauer del mateix estatus. I quan ja no hi pensava, el vaig trobar. Gros, metàl·lic, proporcionat, com a mi m'agraden. Té forma de lluna minvant, i de les dues puntes continua la gran anella que allotja les claus. També hi he posat el petit clauer color bronze, en forma de cor i amb una flor i "love" gravats, del tot a cent. Us preguntareu què dimoni fa la noia-drac amb un clauer cutre en forma de co...