Sóc la que espera.

La que s'ha adonat que amb passes tan veloces no anava enlloc ni veia per on anava i de sobte ha tingut l'atreviment d'aturar-les. Inèrcia contra inèrcia. Nietzsche no s'ha aturat, ha seguit endavant i gola amunt i fora i s'ha desprès del tros de pulmó que ocupava. No és que respiri millor ni pitjor, només que ja no sento els pulmons, sinó tan sols l'aire corrent per la gola quan hi paro esment. Sóc la que espera. La que de vegades corre per agafar l'autobús i de vegades camina pausadament mentre observa com rugint el vehicle abandona la parada. La que truca a les portes tancades. Tu abans tancaves la porta, habibi, ara la deixes entornada. Sóc la que espera, la que ronda els barris deserts de nit en busca d'una brisa més lleugera de respirar. La que fuig del so de les seves passes, flotants en la ciutat fantasma. Sóc la que espera, pacient i impacient, la que viu i no viu, existència sense essència, essència sense existència, sóc la que espera i no pot esperar, la figura quieta en la riuada de figures que es mouen d'arreu cap a tot arreu, sóc la de la pregària on hi posa el teu nom, habibi. Perquè mai el vegis. Sóc la del somni del tacte dels teus dits amb els meus, enllaçats, la del somni on es pregunta què farà sense tu. Sóc la que espera i que aprèn a esperar. A esperar-te. Sóc la que t’espera, habibi, t’espera i et pensa, i lliura un bes al vent per a tu. Perquè així siguis qui siguis, estiguis on estiguis, un dia podràs trobar-me.