noia-drac

Però en aquesta vida et trobes amb coses que et fan perdre el cap i llavors t'adones que en absolut el tenies ben posat. La gent et diu: tens un cap molt ben moblat... et diu: felicitats per la matrícula, mentre et donen la mà i et somriuen... et diu: perquè al minut de parlar amb tu ja es veu que ets molt sensat... et diu: bé, tu ja tens criteri, ho deixo a les teves mans... et diu: estic orgullós de tu..., etcètera. I t'ho diuen persones a qui respectes més que a la resta. Et diuen que tens l'esperit ordenat, que ets just i recte. I els respons amb mig somriure en part tímid, en part irònic i en part amarg: perquè ells no ho saben, no saben la veritat, ignoren de quina manera allò et fa perdre el seny i et duu a tu i a les teves mil ànimes per camins tortuosos inimaginables.

Sí: n'hi ha que ens compliquem l'existència (com si penséssim que una existència senzilla és fàcil i poc interessant) i som un xic inútils per la vida quotidiana i, per a més inri, no sabem dir ni fer les coses i amb tot plegat ens és impossible d'entendre'ns a nosaltres mateixos. A tots nosaltres, un missatge d'ànim: sempre ens queda el Setembre! Endavant tots els que no s'han atrevit a presentar-se al final de Savoir faire : vosaltres presenteu-vos-hi, que en sis convocatòries segur que al final el passarem.

Ahir en tornar de la meva odissea en transport públic, cotxe FGC RENFE bus bus bus bus RENFE metro Hispano, em trobo damunt l'escriptori un llibre de 1947, cinquena edició: 1977, titulat Poesies . Un títol senzill. Màrius Torres, Poesies , llegeixo. L'obro. Fa olor de segle XX. Un pròleg de no sé quantes pàgines, una cronologia, una bibliografia... jo que busco la poesia pura, sempre se m'han de presentar amb pròlegs, introduccions, esperi!, abans de llegir res passi per aquí, que jo li diré com s'ha de llegir poesia . Estaríem bons! Explicar al lector com ha de llegir poesia ! Estic disposada a acceptar les introduccions a les obres històriques i filosòfiques..., me les llegeixo un pic he acabat el llibre..., però a les obres d'art? Com? Jo em poso davant d'una obra d'art a contemplar la seva bellesa, o la seva lletjor, però la vull contemplar sola, sense motxilla ni veus que em distreguin, almenys la primera vegada. Si vull saber què en pensen els altres ...

Volia tenyir de color el quadre gris, però no sé com començar. Volia pintar una emoció de color roig, o blau, o llis tot matisat. Volia recombinar, fer quelcom nou, potser o almenys bell. Volia estripar la meva pell i vestir-me d’escates de drac i pupil·les verticals. I tu, Mitya tu em dius que ni pòsters de van Gogh ni simfonies de Mozart, em dius: obre ja els ulls al no-res in-definit: això ets.

De espaldas a los dos ancianos, dos dragones de tierra rugían, desafiantes, a un gran lobo negro con blancos cuernos de carnero. En el otro extremo había un joven vestido de negro de pies a cabeza. Era alto y tenía el pelo albino, pero la piel morena, y sus facciones tenían una extraña belleza mestiza que no pasaba desapercibida. Su gran presencia, siniestra y poderosa, detuvo a Aysel. La chica reaccionó cuando el lobo negro se lanzó contra el dragón de tierra, las fauces directas a su cuello, y el coloso cayó violentamente contra el suelo, luchando para deshacerse de su atacante. Entonces el joven se volvió y miró a Aysel directo a los ojos. La expresión de sus ojos rojizos era terrible y fascinante a la vez. Aysel tuvo que hacer un esfuerzo indecible para sostenerle la mirada. El joven le clavó los ojos hasta que Aysel sintió que no podía seguir mirándolos, pero justo entonces se volvió de nuevo hacia los ancianos. El lobo estaba sentado, terrible y elegante, al lado de su amo. Los...

― Podemos ir juntos. Ken la miró a los ojos durante un instante inusualmente largo, un segundo quizás, como si la sondeara. Los ojos de Ken eran intensos, de un azul precioso, mil matices de mar y cielo imposibles de captar en su totalidad. Aysel sintió que se habría perdido en ellos si Ken no hubiese bajado la mirada hacia la hierba. ― Sí..., supongo ― respondió el chico, sonriendo incómodo a sus propios pies descalzos. Aysel sonrió también, feliz, y continuó dando mordiscos al bocadillo. Los dos zorros jugaban por los alrededores. Pronto la tarde empezaría a declinar hacia un agradable anochecer.

Encara tinc la cicatriu al canell dret, a la part interior, segant els tres minúsculs rius blavosos de les venes. En el corazón tenía / la espina de una pasión... Encara dubto de si estar viu és lícit. Sobre la taula de plàstic gris hi ha un llarg cabell ondulat. Estaves molt guapa quan ens vam trobar a l'estació, el cabells deixats anar, la mirada suau i ferma, llavors i només llavors vaig comprendre la teva bellesa, i em vaig estranyar que el teu cavaller no sigui encara capaç de copsar-la. Aguda espina dorada... porto molt de temps lluitant per arrencar-me-la, però és més fonda del que pensava. L'altre dia vaig agafar la màquina d'afaitar i ho vaig fer. Una estora de cabells als meus peus. La màquina resseguint les protuberàncies del meu crani. Hi ha passions que sí que són il·lícites. Viure, no ho sé... però el que em destrossa per dins a urpades, això ho sé, és il·lícit. És prohibit. He perdut la raó, el meu nord s'ha desintegrat, he deixat de ser jo. Avui he envia...

Els prínceps són perfectes i no es mullen mai, no fos cas que se'ls taqués la roba. La seva bellesa està en les faccions suaus, el gest harmoniós, la pulcritud en la paraula i l'elegància sofisticada de les robes riques i el cavall blanc. Els prínceps són presumits, tenen cura de la seva imatge, l'estètica és clau per a ser un príncep i no un qualsevol. Els prínceps no són cavallers; fan com si ho fossin. La vida de l'autèntic cavaller suposa renunciar a l'estètica de príncep, i també una força que els prínceps no tenen. De cavaller, els prínceps només tenen el fet d'anar a cavall. El príncep es guarda de qualsevol cosa que pugui enterbolir la seva imatge. Els homes-drac són diferents: són bèsties de la naturalesa que simplement no tenen res a témer. La seva bellesa és d'una altra mena. És la bellesa de les grans muntanyes escarpades, de la mar brava, de l'huracà, de les grans cascades, del desert que s'estén al teu voltant tranquil i perillós, de la...

Esgotament. La feina no s'acaba. Massa dies fent l'últim esforç que al final resulta no ser l'últim. Abans d'ahir Blanca em va fotre un munt de crits per una nimietat: vaig agafar les coses, em vaig acomiadar i vaig marxar. Mentre pugui seguir marxant, podré seguir essent intransigent. Vint-i-dos euros amb tres cèntims al compte. Tres treballs per demà passat. Matrícula d'honor a una assignatura que feia anys que com a màxim tenia "un sol alumne amb un excel·lent, alguns notables, força aprovats i la resta suspesos". L'home-drac sembla opinar que la meva matrícula no significa res. No hi estic d'acord: significa 12 crèdits gratuïts el curs que ve. Vint-i-dos euros amb tres cèntims al compte corrent i cap feina segura per l'estiu. Pedagog opina que, si l'home-drac em va provocar deliberadament, és un crack . Filòsof opina que tinc la possibilitat de donar-lo pel sac. Rata del Desert el jutja bon professional: no tothom es preocupa dels seus ...