Poesies

Ahir en tornar de la meva odissea en transport públic,

cotxe
FGC
RENFE
bus
bus
bus
bus
RENFE
metro
Hispano,

em trobo damunt l'escriptori un llibre de 1947, cinquena edició: 1977, titulat Poesies. Un títol senzill. Màrius Torres, Poesies, llegeixo. L'obro. Fa olor de segle XX. Un pròleg de no sé quantes pàgines, una cronologia, una bibliografia... jo que busco la poesia pura, sempre se m'han de presentar amb pròlegs, introduccions,

esperi!, abans de llegir res passi per aquí,
que jo li diré com s'ha de llegir poesia.

Estaríem bons! Explicar al lector com ha de llegir poesia! Estic disposada a acceptar les introduccions a les obres històriques i filosòfiques..., me les llegeixo un pic he acabat el llibre..., però a les obres d'art? Com? Jo em poso davant d'una obra d'art a contemplar la seva bellesa, o la seva lletjor, però la vull contemplar sola, sense motxilla ni veus que em distreguin, almenys la primera vegada. Si vull saber què en pensen els altres ja ho buscaré! Tantes introduccions, tants autors que parlen d'autors que parlen d'autors que parlen d'alguna cosa... En resum, que passo del pròleg i tota la mandanga, que més aviat hauria d'estar al final, per qui ho volgués consultar, i obro pel Llibre primer:

Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d'un vell rosari de fusta.

Sona per allà baix, a doble corda, el violí estripat de Fairytale, la cançó guanyadora d'Eurovisió 2009, I'm in love with a fairy tale / even though it hurts / 'cause I don't care if I lose my mind... si m'ho prengués seriosament, massa dolorosament encertada; però a aquell nano noruec que matxaca feliçment el seu violí, qui se'l podria prendre seriosament? La cançó guanyadora d'Eurovisió, favorita per sobre d'una simfonia de Mozart. D'esquitllentes m'acaricia una pregunta: Europa s'està deixant perdre la seva rica cultura? Però l'evito d'un esbufec: no serà la única a qui ho puc preguntar, Europa mateixa, la que me la respongui.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació