noia-drac

Machado sobre el cor: tras el pavor de morir está el placer de llegar ; Martí i Pol a l'esquena, m'omple sencers els pulmons: No sóc jo qui creix, sinó el desig de sobreviure i un cop buit de mots resto expectant i se m'adorm el temps a la mirada . No canten ells, ara. Ressonen dins meu les harmonies de Mozart. Ressonen dins meu les seves paraules. Ho vaig entendre bé? Vaig entendre bé el que em va dir? Estic entenent bé? Estic interpretant bé? Ressona dins meu l'eco del fracàs, la rendició davant l'evidència que la raó em descriu, davant de la sobtada claredat que em treu de la incomprensió: ara ho entenc tot! Entendre les coses no és sempre agradable. Entendre les coses és una merda. Entendre les coses és una putada. Però sóc jo qui va escollir el saber per sobre de la felicitat. Sóc jo, qui no hi pot fer més. És el meu cervell, que s'obsessiona a intentar entendre-ho tot, tot, tot. És el meu cervell, que va reunint detalls i busca desesperadament d'enca...

em sentia molt, molt separada del terra que, ferm, pressionava cap amunt contra els meus peus que el pressionaven cap avall. Sempre m'ha fascinat pensar que atrec a la Terra de la mateixa manera que la Terra m'atreu a mi. És una d'aquestes coses que sé però no em crec. Aquells moments en què la teva consciència s'escapa del teu cos i el teu cos, desesperat, no la deixa marxar del tot: no em deixis, no deixis de viure dins meu, o deixaré d'existir! ... El sotrac d'adrenalina que hem tingut tots alguna vegada en el terreny entre el son i la vigília, havent sentit de sobte que quèiem en el buit, que la nostra consciència es llançava a l'abisme, oblidant enrere el cos on va néixer, el cos que l'acollia. El cos que, en un accés de pànic, la crida de retorn abans de perdre-la definitivament. La consciència que, en un accés de pànic, retorna de cop en la sotragada que ens desvetlla bruscament. El món se m'escolava, em sentia molt, molt separada de la realit...