Requiem

Machado sobre el cor:

tras el pavor de morir
está el placer de llegar;

Martí i Pol a l'esquena, m'omple sencers els pulmons:

No sóc jo
qui creix, sinó el desig
de sobreviure
i un cop buit de mots
resto expectant
i se m'adorm el temps
a la mirada.

No canten ells, ara. Ressonen dins meu les harmonies de Mozart. Ressonen dins meu les seves paraules. Ho vaig entendre bé? Vaig entendre bé el que em va dir? Estic entenent bé? Estic interpretant bé? Ressona dins meu l'eco del fracàs, la rendició davant l'evidència que la raó em descriu, davant de la sobtada claredat que em treu de la incomprensió: ara ho entenc tot! Entendre les coses no és sempre agradable. Entendre les coses és una merda. Entendre les coses és una putada. Però sóc jo qui va escollir el saber per sobre de la felicitat. Sóc jo, qui no hi pot fer més. És el meu cervell, que s'obsessiona a intentar entendre-ho tot, tot, tot. És el meu cervell, que va reunint detalls i busca desesperadament d'encaixar-los en una hipòtesi que tingui sentit, és el meu cervell que no pot evitar observar i deduir, observar i deduir; observar, provar totes les maneres possibles d'encaixar les peces que té, posar-hi les que falten, construir tots els possibles edificis que s'aguantarien sobre aquella base, ordenar-les de més a menys probables, i de menys a més agradables. Quina de les meves cares em fa més mal? La depressiva, l'obsessiva-compulsiva, la passivo-agressiva, la paranoide, l'esquizoide, l'esquizotípica, la límit, l'evitadora? Quina? La casualitat no existeix, en absolut; totes les persones fan el que fan per un motiu, i totes s'equivoquen quan no tenen control sobre els propis mòbils. Tothom es posa en evidència en un moment o altre; els coratjosos no temen mostrar-se a la primera, i fiquen la pota més, o més vegades. Els covards i els orgullosos temen, però un dia o altre cometen un error. Jo m'he equivocat, però he tingut coratge. Que em vingui qui vulgui a dir-me el que vulgui; els tombaré a tots d'un sol cop perquè a més de coratge tinc força: sóc la noia-drac. Aquest cervell meu que no pot no pensar, aquest meu no poder meditar. Aquest cervell meu que no es pot aturar, aquest cervell insomne incapaç de descansar. Sóc jo qui canta en la nit, rompent brutalment el silenci, i no canto: crido; sóc jo el crit que esquinça aquest serè mantell d'estels, de dalt a baix, d'un sol llarg i brutal esqueix:

La pluja mussita
músiques tristes,
ai de mi si fossin
la meva elegia.
No tinc por de morir:
tinc por de no haver viscut.

No tinc por de morir. Tinc por de no haver viscut. Tinc por de no haver viscut. Tinc por de no haver viscut.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació