noia-drac

La vida pot ser tan, tan, tan, tan avorrida (en el sentit de detestable ) que després d'un curs com aquest ja no em queda autodisciplina, l'he consumit tota. Vull haver-ho acabat tot i asseure'm a la terrassa i passar-me quatre hores menjant gelat de vainilla amb nous de Macadàmia amb una cullera sopera, i sentir com les nous amb caramel se m'enganxen deliciosament als queixals i el gelat de vainilla em congela el paladar fins a tornar-lo raspós i insensible i havent acabat estar una bona estona traient-me les nous caramelitzades dels molars i premolars mentre el vent agita el bosc davant meu i després prendre'm dos traguinyols de licor de préssec mentre acaricio la gateta negra i veure com el capvespre avança, "tan lent i tan segur", i escriure un tros més d'alguna novel·la mentre el cel canvia i gats i persones vénen i van i pensar què collons, sóc una tia amb sort i a més em mola el camí que vaig dibuixant rera meu, que no em canviaria per ningú,...

És curiós observar com els discursos sobre atenció a la diversitat, que últimament s'ha posat de moda, canvien radicalment de la universitat a un institut. La desvinculació és comparable a la que tenien els sabers espirituals amb els sabers tècnics en època dels babilonis ― desvinculació total i, a més, intencionada. Diguéssim que si Mason té raó ― i de moment confio en que és una autoritat en Història de la Ciència ― , els sacerdots no intercanviaven coneixement amb els artesans. Doncs bé, més o menys com els pedagogs acadèmics i els mestres avui en dia ― que per cert, odien bastant a aquests primers. Aquí a la facultat quan ens parlen d'atenció a la diversitat ens parlen de la Constitució, la LOE, la LOU i la LEC; ens deixen anar una mica de psicologia evolutiva, ens fan llegir estudis sobre segregació escolar i residencial i com estan relacionades entre elles i ens diuen que hi ha una cosa molt guai que es diu "aula d'acollida" i que soluciona tots els probleme...

Veure que et manca la força i tanmateix seguir lluitant. Veure que al cel no s'hi arriba... però que hi estàs arribant. Veure que el cel és tan infinit com l'univers. Que els estels són teus mentre no desitgis tocar-los, però que val la pena lluitar per un impossible, perquè així el camí no s'acaba abans que moris. Veure que et manca la força però que la pots augmentar, que ets una criatura però que pots créixer: aquí la lliçó de l'home-drac.

Si no té topos jo voto perquè deixem de buscar-ne la shape com uns desesperats. Em pregunto com podríem saber la forma de quelcom sense sortir-ne ni veure-la des de fora. Qui s'anima a sortir de l'univers per mesurar-ne la forma? Potser quan haguem aconseguit naus que superin la velocitat de la llum. Que tremolin els forats negres, els quàsars i les estrelles de neutrons (els dos últims tremolarien per empatia amb els forats negres). Filosofia de la Física, quina gran masturbació mental. Aristòtil hauria pogut escriure la teoria de la relativitat, Newton hauria pogut inventar el gran col·lisionador d'hadrons i Einstein les rajoles teletransportadores. Filosofia de la Ciència, siguin benvinguts tots els científics frustrats, ineptes o fracassats. El context sociohistòric ho és tot, només cal canviar el talent de lloc! Hessen explicà el fracàs de Newton en elaborar una llei de la conservació de l'energia perquè llavors no hi havia les màquines de vapor que hi va haver d...

Lleona: Tu quan tindràs nòvio? Noia-drac: D’aquí deu anys, tres dies, quatre hores, cinc minuts i trenta segons. I em durarà dos dies. Lleona: Que pessimista, no? Noia-drac: [només somriu].

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau. Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau, i s'apaga aquest vespre tan lent i tan segur, sobre els camps, pels camins on ja no va ningú. Així en la fosca es perd el pas del vagabund. Déu meu ja estic a punt. Ja vençut, però encara sota el meu estendard.

la meva vida. Tant de bo pogués aspirar a més, però de moment aquesta em suposa molta feina i molt d'esforç com per pensar en coses més grans. Sí: només la meva vida ja és per mi un repte colossal. Com podria pretendre crear quelcom que anés més enllà? Prou feina tinc a teixir-la, i a entrellaçar-la amb altres vides...  ― aquesta, la part més difícil ― i també la més bella.

I tot plegat per ingenu i impacient: que a la noia-drac costa molt seduir-la, que la paciència ha de ser tal que quasi ningú hi està disposat, que cal anar amb pas prudent i molt ferm per comprendre on es posen els peus, i no fer cap pas en fals; que un abisme la separa de tot quisqui (en la gran majoria de casos), que amaga un cor fràgil sota durs músculs i escates, que va al seu aire i el seu aire és mestral o tramuntana o tempesta o huracà; que té ànima d'eremita i alhora de poeta romàntic, que és una lloba estepària; que ella aposta molt alt, molt més alt d'on de moment arriba; no n'hi ha prou amb ser pacient, coratjós i fort, no n'hi ha prou amb estar enamorat: calen uns bons cops de mà de l'atzar i un braó que no t'imagines. No només cal que ella s'enamori de tu: cal que estigui disposada a estimar-te. Pensa't molt bé què vols, perquè ella s'ho juga tot. Procura que la teva aposta iguali la seva; si no hi estàs disposat, retirar-te és el més as...

Jo la veritat, allí on hi hagi el cos fort, l'esperit lliure i la intel·ligència desperta, no m'hi fa falta altra cosa, i això és de veres: ni vestits bonics, ni pell perfecta, ni maquillatges, ni perfums, ni talla 100 de sostenidor: allí on hi ha la Vida pot trobar-s'hi la Bellesa ― si hom dedica un instant a mirar-la als ulls.