L'univers no té topos.

Si no té topos jo voto perquè deixem de buscar-ne la shape com uns desesperats. Em pregunto com podríem saber la forma de quelcom sense sortir-ne ni veure-la des de fora. Qui s'anima a sortir de l'univers per mesurar-ne la forma? Potser quan haguem aconseguit naus que superin la velocitat de la llum. Que tremolin els forats negres, els quàsars i les estrelles de neutrons (els dos últims tremolarien per empatia amb els forats negres). Filosofia de la Física, quina gran masturbació mental. Aristòtil hauria pogut escriure la teoria de la relativitat, Newton hauria pogut inventar el gran col·lisionador d'hadrons i Einstein les rajoles teletransportadores. Filosofia de la Ciència, siguin benvinguts tots els científics frustrats, ineptes o fracassats. El context sociohistòric ho és tot, només cal canviar el talent de lloc! Hessen explicà el fracàs de Newton en elaborar una llei de la conservació de l'energia perquè llavors no hi havia les màquines de vapor que hi va haver després. Llàstima!, una mica més i ens escriu les lleis de la termodinàmica. A mi de Newton m'agrada que fos capaç de clavar-se una agulla a l'ull per veure què passava. I si en aquell moment una força hagués empès en el punt just, els newtons justos i la direcció justa, Newton s'hauria guanyat el sobrenom de "el científic pirata". Potser no hauria tingut res a envejar a Francis Drake i hi hauria rivalitzat, si Isaac n'hagués estat contemporani, és clar. I fa calor i la punyetera taladradora del costat i sincerament, estic a punt de maleir Robert Boyle: potser si no hagués construït la seva màquina pneumàtica ara no hi hauria taladradores, no pas aquestes dels paletes que crec que per força han de funcionar amb aire comprimit, per com boten mentre foraden la carretera. O directament, si no hagués existit cert esperamtozoide jo no seria aquí i fi del problema. Tampoc cal involucrar a Boyle en la meva síndrome laberíntica aguda, eh? I a sobre se m'ha acabat el gelat de vainilla amb nous de Macadàmia, i fa calor i els apunts d'Història de la Ciència encara em fan venir més calor, com dimonis es poden tenir tants centímetres d'apunts d'una sola assignatura, i com punyeta puc estar segura que el que van dir la professora 1, el professor 2 i el professor 3 és veritat? (Puja aquí dalt i balla: una assignatura, tres docents, i cadascú amb la seva opinió-veritat absoluta). Eh? Com? Com? Bah! I que el flagells de l'escherichia coli van servir a Behe per defensar la teoria del disseny intel·ligent o de que en la seva tesi sobre la ciència a la Londres del segle XVII Merton mostra un cas de col·laboració entre ciència i religió o de que Popper va eclipsar Fleck però ja no va poder amb Kuhn (i Kuhn "ressuscità" l'obra de Fleck), què? I que Avicenna va escriure un tractat de medicina amb vint-i-un anys o de que el gran matemàtic Al-Khwarizmi va inventar l'algoritme o de que Koyré era un historiador de la ciència intel·lectual conservador que va fascinar a la primera generació d'estudiants d'Història de la Ciència, disciplina que va néixer als Estats Units per allà als seixanta o jo què sé, o de que Buffon va calcular que la Terra tenia 75.000 anys al segle XVIII, què? A qui li importa? De què serveix? A mi en tot cas, si aconsegueixo ficar la gran quantitat d'informació necessària al meu cervellet finit i limitat, em serviran per donar una petita lliçó a certa persona que em jutja mediocre... encara que, ben mirat... tal com trobo que el fet que sigui guapo és un criteri molt i molt vàlid per posar un excel·lent a un professor al full d'avaluació dels docents (globalment la pregunta és "t'agraden les classes de tal docent?", eh que sí? Doncs siguem sincers!), trobo que els meus motius són molt i molt vàlids. Però si ens posem transcendentals... dedicar total a vida a l'estudi de cert camp és només un ímfim intent de comprendre què és l'ésser humà. Ímfim i inútil. Sí, a això vull dedicar la meva vida: a un intent minúscul, més que microscòpic: sobradament negligible, ja no de comprendre l'ésser humà, sinó d'entendre alguna cosa. Que per què? Diré que ni puta idea d'una manera molt fina i elegant, à la Isaac: senyors, hypotheses non fingo.