Parlar d'atenció a la diversitat

És curiós observar com els discursos sobre atenció a la diversitat, que últimament s'ha posat de moda, canvien radicalment de la universitat a un institut. La desvinculació és comparable a la que tenien els sabers espirituals amb els sabers tècnics en època dels babilonis ―desvinculació total i, a més, intencionada. Diguéssim que si Mason té raó ―i de moment confio en que és una autoritat en Història de la Ciència―, els sacerdots no intercanviaven coneixement amb els artesans. Doncs bé, més o menys com els pedagogs acadèmics i els mestres avui en dia ―que per cert, odien bastant a aquests primers. Aquí a la facultat quan ens parlen d'atenció a la diversitat ens parlen de la Constitució, la LOE, la LOU i la LEC; ens deixen anar una mica de psicologia evolutiva, ens fan llegir estudis sobre segregació escolar i residencial i com estan relacionades entre elles i ens diuen que hi ha una cosa molt guai que es diu "aula d'acollida" i que soluciona tots els problemes. Però una es passeja per la universitat i no cal ser gaire observador per comprovar que una persona que vagi amb crosses ―ja no dic amb cadira de rodes― ho té ben pelut per anar a classe. Crec que més barreres arquitectòniques no hi poden haver; l'arquitecte de la meva facultat és un geni a l'hora d'enginyar-se-les perquè n'hi hagi el màxim possible. I ens parlen de les belleses i la gran importància de l'atenció a la diversitat. Jo la veritat, detesto que no es prediqui amb l'exemple; digueu-me nietzscheana, però no tolero gaire bé la incoherència entre paraula i acte.

En un institut és diferent. El cap d'estudis et convida a una reunió i et diu que parlaran d'atenció a la diversitat, i a la reunió es discuteix amb una psicòloga de quina manera és millor adaptar els continguts a cada alumne que no aprèn de manera convencional, cas per cas. Perquè la realitat és que hi ha alumnes que no aprenen de la manera convencional, i aquí està el repte que alguns mestres accepten i que d'altres no. Els mestres proposen i pregunten i demanen consell a la psicòloga. I el que surt d'allà s'aplica a l'aula. I aquell noi amb síndrome de down i tants problemes de salut s'aixeca; l'escola l'aixeca, el fa créixer, el fa més autònom, i els pares es meravellen dels progressos d'un noi que estava condemnat per la societat des del moment de néixer, i és dur educar a persones així però hi ha mestres que hi estan disposats. La realitat és acció; la teoria, discurs. En la pràctica, la realitat té el seu propi discurs i el basa en l'acció, en el difícil here-and-now d'educadors i educands que fan el que poden, i fins i tot se'n surten. A la universitat, paraules supèrflues que ni tan sols convencen. Però no seré jo qui critiqui Educació, perquè entenc que criticar comporta fer propostes alternatives, i no em dóna la gana. Dit quedi només que, basant-me en la seva formació, comprenc l'odi envers els pedagogs.