No vull fer més treballs!..., i me'n queden tres per acabar.

La vida pot ser tan, tan, tan, tan avorrida (en el sentit de detestable) que després d'un curs com aquest ja no em queda autodisciplina, l'he consumit tota. Vull haver-ho acabat tot i asseure'm a la terrassa i passar-me quatre hores menjant gelat de vainilla amb nous de Macadàmia amb una cullera sopera, i sentir com les nous amb caramel se m'enganxen deliciosament als queixals i el gelat de vainilla em congela el paladar fins a tornar-lo raspós i insensible i havent acabat estar una bona estona traient-me les nous caramelitzades dels molars i premolars mentre el vent agita el bosc davant meu i després prendre'm dos traguinyols de licor de préssec mentre acaricio la gateta negra i veure com el capvespre avança, "tan lent i tan segur", i escriure un tros més d'alguna novel·la mentre el cel canvia i gats i persones vénen i van i pensar què collons, sóc una tia amb sort i a més em mola el camí que vaig dibuixant rera meu, que no em canviaria per ningú, ni ara ni mai, què collons, que la vida encara no m'avorreix, i les persones que m'envolten no m'avorreixen, i que ara mateix ni tan sols jo mateixa m'avorreixo, que ja és molt, i què collons sóc una tia amb sort, que la única que m'avorreix de vegades sóc jo mateixa quan estic massa dies només amb mi mateixa, i pensar la vida pot ser una putada però ara mateix per mi no ho és, que ara mateix la resta me la repampimfla, i perdre'm en aquest dolç i barriobajero egoisme.

Sí: des d'abans d'ahir que compto els dies que falten per tornar a casa dels papàs i no fotre brot durant uns quants dies (posem quatre o cinc o sis (no puc estar més de set dies sense fer res (de fet, no puc estar més de dos dies sense fer res (set dies d'inactivitat és un suplici)))).