El món se m'escolava,

em sentia molt, molt separada del terra que, ferm, pressionava cap amunt contra els meus peus que el pressionaven cap avall. Sempre m'ha fascinat pensar que atrec a la Terra de la mateixa manera que la Terra m'atreu a mi. És una d'aquestes coses que sé però no em crec. Aquells moments en què la teva consciència s'escapa del teu cos i el teu cos, desesperat, no la deixa marxar del tot: no em deixis, no deixis de viure dins meu, o deixaré d'existir!... El sotrac d'adrenalina que hem tingut tots alguna vegada en el terreny entre el son i la vigília, havent sentit de sobte que quèiem en el buit, que la nostra consciència es llançava a l'abisme, oblidant enrere el cos on va néixer, el cos que l'acollia. El cos que, en un accés de pànic, la crida de retorn abans de perdre-la definitivament. La consciència que, en un accés de pànic, retorna de cop en la sotragada que ens desvetlla bruscament. El món se m'escolava, em sentia molt, molt separada de la realitat que, ferma, pressionava contra la meva pell i els meus sentits, i la meva pell i els meus sentits pressionaven contra ella. Sempre m'ha fascinat pensar que faig la realitat de la mateixa manera que la realitat em fa a mi.