Avui tocava excursió.

Ho he sabut quan he baixat a esmorzar i he descobert que els meus apreciats companys de casa havien deixat a la pica i voltants els plats bruts del seu berenar, el seu sopar i del seu esmorzar, és a dir: tots els plats, gots coberts, etc. bruts que ells havien fet servir des de la última vegada que jo vaig rentar els plats (ahir al migdia). Evidentment, el taulell i el terra bruts (melmelada, molles de torrada, gotes de llet), evidentment, la taula per desparar, més molles, trossos de cereal, gotes de llet. Un despertar així es pot tolerar però de tant en tant no, i avui era el dia que no. He donat menjar als gats (també són seus; però a l'hora de pensar en el seu menjar, no), he esmorzat, de netejat taula, taulell i terra, he apilat tots els plats-gots-tasses-coberts-cassoles a la pica, he anat a comprar una ampolla d'aigua, una poma i dues nectarines, m'he fet entrepà i una motxilla per a mig dia i ja m'han vist prou.

Estic tranquil·lament asseguda a la terrassa de casa meva, gaudint del vespre una cosa de no dir. Desenes d'ocells omplen el cel amb els seus crits. Les cigales encara canten. M'han acompanyat tot el dia pels camins. En tornar m'he fet una carretada de crêpes. Hi poso Nocilla, les enrosco i me les menjo amb un plaer sublim, especialment pel fet de saber que en tinc tantes que no me les acabaré pas abans de quedar satisfeta. De tant en tant em faig una muntanya de crêpes i em dedico a farcir-les de Nocilla i menjar-me-les fins que ànima i estómac em diuen que ja estan bé. És un ritual de repetició arbitrària que compleixo amb la lentitud amb què es duen a terme els rituals de i per a la pròpia persona, que un mateix descobreix i es construeix. Han de ser de Nocilla i ser menjades en soledat. La beguda que les acompanyi no importa. Avui, és llimonada natural (molt fàcil: el suc de dues llimones, un litre d'aigua, tres cullerades soperes de sucre, tot a ull i més o menys, remenar i a refrescar-se a la nevera: un altre autèntic plaer). També és sublim el ventijol del capvespre i el moment, sempre inadvertit, en què les cigales cedeixen l'espai sonor als grills; com també l'instant en què deixa de ser de dia per ser de nit: qui em sabria dir / com és un dia / just a punt d'acabar? Les campanetes s'arremolinen, tancades per la fresca que anuncia la nit, per tot el jardí. Els gats es lleven. Ocells vespertins toquen el primer moviment de la tranquil·la simfonia boscana; se'ls escolarà el segon moviment, lento, de les aus nocturnes sense que tampoc la meva consciència capti on fou el canvi. I l'albada donarà pas al llarg finale diürn. No és pas al matí que el món recomença. És al vespre: és al canvi de cant de cigala a cant de grill, és amb els xiulets alegres de les orenetes a la caça de mosquits, és amb l'instant en què el cel ja no està vestit de dia, sinó més aviat de nit, però encara no... per exemple, fa una estona... No pensava que encara fos capaç de gaudir de les coses senzilles. M'aconsola redescobrir-me sentint això. Potser la millor felicitat és aquest tranquil gaudi d'una cosa senzilla.

Per cert, quan he tornat, he vist que havien rentat tots els plats del seu berenar, el seu sopar, el seu esmorzar i el seu dinar. Si el que cal fer a la vida és ser responsable però, de tant en tant, deixar la feina als altres perquè no es malacostumin massa. Intueixo en les meves accions d'avui la revelació d'un dels secrets per a no amargar-se la vida, i estic molt contenta d'estar sobre la pista de l'equilibri entre la responsabilitat-deure i la felicitat-llibertat. Per dir-ho d'alguna manera. És una manera poc encertada però la millor que trobo ara mateix. Allò de que cal ser responsable, però tampoc massoca. Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. És curiós, eh? Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. No em puc expressar millor. Ni que us dugués aquí on sóc, ho sabríeu. I així, envoltada de la meva singularitat, respiro una estona per primer cop en molts mesos. Respirar. Coses que sempre se saben però mai s'aprenen. Jo què sé. De ser feliç, precisament, no en sé gaire.