Quan surto a la terrassa i miro

Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, veig jardins, horts, una riera curulla de joncs i canyes que es vinclen al vent i enllà els caminets que remunten els pujols. Aquests són petites muntanyes cobertes d’herba i molsa, de matolls, de pins verds i d’alguns roures. D’una obaga robada a la muntanya neix un camp en forma d’essa on sempre hi planten blat. Dalt del pujol de la seva esquerra, s’alça el que resta de l’antiga església: un campanar sense teulada, una nau en ruïnes, sense sostre i sense vitralls, envoltada de vegetació. Aquest ancià custodia el cementiri, que de més jove solia visitar en els meus passeigs solitaris. El mateix pujol sosté el gran dipòsit d’aigua del poble, invisible entre els pins. A l’altra banda del pujol hi ha un altre camp i arrenca el pujol següent amb un bosc d’obaga. Enllà i a la dreta d’aquest, hi ha la muntanya d’on neix el camp. Al seu cim s’alçava el castell que donà nom al poble, ara només algunes pedres, alguna paret. I cap a ponent s’alcen altres vells puigs coberts de pins. Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, hi ha gatets que m’esperen perquè els doni menjar o una carícia, i passen entre les meves cames o dormen a les cadires. I a llevant, abans que el pujol del cementiri comenci, hi ha una plana on s’aixecà l’escola nova. Té un pati i una pista de bàsquet i de futbol, i al costat una altra pista i després la piscina municipal. Entre aquests i el pujol corre una carretera que els separa i els voreja i es perd en direcció a l’autovia. I els gats ronquen i passen entre les meves cames, i el cel és enorme i esplèndid, blau com el blau més blau, i el vent el vesteix de núvols o bé ras o bé de roig en el crepuscle. El vent rumoreja entre els arbres, els pins verds, els roures vestits de tardor. Els gats dormen al sol hivernal. Els ocells refilen belles melodies. Perquè jo quan surto a la terrassa de casa meva i miro, veig pau.