De la mort a l'instant. Divagacions vàries

La mort. Jo tinc sort i em visita de tant en tant, acostant-se'm gradualment, però sempre passant de llarg. La mort. La mort d'una persona estimada canvia quelcom en la mirada del que resta viu. No sé ben bé com. Potser simplement varia el color de l'iris. Però canvia la mirada, la transforma radicalment. No vull dir que deixi una mirada trista o els ulls vermells de plorar. No, no em refereixo a això. Però la mirada de qui ha perdut el jove company de camí és diferent. L'he vista en algunes persones. És més fosca, més dura, més viva i més poderosa. Se m'escapen els mots en intentar descriure-la: cap d'ells se sent capaç, ni que els combini. Fugen corrents, intentant eludir tal responsabilitat, sigui com sigui.

* * *

L'últim va ser el meu avi. Morint-se la va liar parda, que és el que passa quan ets l'únic pilar de diverses coses i un bon dia desapareixes. Però ho havia deixat tot el més correcte possible. Estic orgullosa del meu avi. Tampoc era culpa seva haver de posar límits, frenar i conduir a qui no era prou sencer per conduir-se sol. Quan vaig fer vint anys em va regalar un rellotge. Va dir que, fins que pogués, regalaria un rellotge pels vint anys de cada nét. Sembla que una idiota em va robar el meu quan treballava a la fàbrica. Recordo que vaig anar a trobar l'avi i li vaig haver de dir que havia perdut el rellotge que m'havia regalat. No vaig dir que me l'havien robat, ves què, si jo hagués estat menys innocent hauria vist clarament la classe d'estúpides i envejoses gallinotes que treballaven a la mateixa nau que jo. Un temps després l'avi em va dir que l'acompanyés a comprar un altre rellotge, i així va ser. Era igual que el d'abans, però de color vinós, violeta i negre en sublim combinació amb el platejat. És el que sempre duc al canell, el que gustosament consulto sempre que em demaneu hora, perquè tots me la demaneu a mi degut a que no en porteu, de rellotge, i a mi mai em molesta donar un cop d'ull al meu i informar-vos-en.

* * *

El temps. "Dos anys no són res". Ho són? Serà certa aquesta sensació de que, com més edat tens, menys contingut tenen els anys? Fins al moment en què dos anys no seran res, perquè res canviarà en dos anys. O en cinc. O en deu. Deu anys duent la mateixa vida, fent les mateixes coses i pensant el mateix. Em pregunto què és més valuós: si haver canviat de parer en dos anys o no haver-ne canviat. Depèn, oi? Tot depèn. El temps. El Cronos aquell, en el qual som i, per tant, contra el qual no podem lluitar —no sense deixar de ser, o de ser com som, en tot cas. El Cronos aquell: pare que devora els fills. No senyors, no podem lluitar contra el Cronos, no passem de l'intent. Qui no pot canviar-ho en essència pot provar de canviar-ho en aparença però ja se sap, en el fons a ningú li va, això de l'aparença. Vull dir que el que voldrien és mantenir-se joves tant en essència com en aparença, vull dir que forçosament un dia o altre s'han d'adonar que semblar jove no és ser-ho. És estúpid pretendre que quelcom que no t'agrada no existeix? Pretendre que el pas del temps no existeix —la xifra de corrupció dels cossos, que deia el filòsof. Pretendre que en tu no es dóna aquest pas del temps. Creieu, el que sou joves com jo, que no temeu el pas del temps? D'una manera especialment ingènua, el joves vivim com si mai haguéssim d'envellir i mai haguéssim de morir. Potser preferim el morir a l'envellir. Vés a saber. Un dia, un filòsof va preguntar a la seva filla de deu anys què era el temps. La nena respongué: "el temps és allò que passa".

* * *

I l'instant, la porció de temps fora del temps, la que no és mesurable? Deu ser l'instant la única manera que tenim de vèncer a Cronos. Per uns instants, és clar. Però com que són fora del temps, tampoc ningú pot dir, és clar, que hagin estat llargs o curts.