Vosaltres, els que la gent suposa savis,

doctes, espiritualment superiors —vosaltres no m'heu de dir què he de fer, quin és el millor camí. Hi hagué una època en què confiava que sí, —era de sentit comú pensar que vosaltres, per la vida de contemplació, estudi i disciplina que dúieu —per la vida que dúieu, éreu millors que jo. Vosaltres els que us vestíreu de negre i us retiràreu, vosaltres els savis, vosaltres els doctes, vosaltres els que coneixeu —no coneixeu pas millor que jo, —no coneixeu en absolut. Vosaltres els paràsits de les ànimes febles i dels cors de fe senzilla —¿què m'heu de dir, a mi? ¿Quines lliçons m'heu de donar? Vosaltres els dreturers, els pensadors, vosaltresels casts, vosaltres els virtuosos —allotgeu serpents entre els vostres, n'atieu la fam i els enciseu amb música celestial perquè no mosseguin —però, ai las! Mosseguen! Els ensenyeu a mossegar-se a si mateixes —no obliden com es fa la mossegada verinosa, i afilen els seus ullals i llur verí clavant-los al seu propi cos —i quan ve la oportunitat, mosseguen a algú altre! Vosaltres els estudiosos —¿és que enteneu alguna cosa del que llegiu, —és que enteneu alguna cosa del que viviu? Vosaltres, els compassius, els altruistes —sabeu veure més enllà de vosaltres mateixos, i l'autocomplaença de "fer el bé"? Vosaltres els d'ànima bona, —sou capaços de comprendre, —de confortar tan sols un xic una ànima turmentada? Vosaltres els serens, els dominadors del cavall negre, —no heu aconseguit enfonsar una noia-drac, —un drac és un fill del cel i de l'infern, de la puresa immaculada i de l'abjecte pecat, —no és una simple serpent! Ell us esclafaria si hi tingués interès! Vosaltres els que escruteu l'intel·ligible, —no heu après a dominar el cavall negre, no heu après a conduir el blanc, —només heu après a desnodrir ambdós, i això és el que ensenyeu als vostres deixebles... vosaltres no sabeu ni donar la mà a una noia que ha caigut —només enfurir al drac —sí! Aquesta noia tenia mitja ànima de drac! Vosaltres el bons —quan se us coneix inspireu llàstima —quan intenteu capturar un drac, desdeny. Vosaltres el fills de Déu —quin pare tan magnànim deveu tenir! Vosaltres els humils —no hi ha cosa més patètica que un superbiós que, no podent ser orgullós del que és, en la impotència es disfressa d'algú de natural humil...— per què creieu saber com he de recórrer el meu camí? Per què creieu conèixer el meu camí —per què creieu que hi ha camí? Per què creieu que m'interessa el que em pugueu dir? No us he preguntat; ¿per què em parleu del que he de fer? Vosaltres els sans d'esperit —sou els més malalts! I creieu poder posar remei a la meva malenconia, a la meva insatisfacció, al meu avorriment, a la meva esquizofrènia intel·lectual? Vosaltres? Vosaltres els no-mentiders —us mentiu a vosaltres mateixos en el vostre cor, us mentiu entre vosaltres! Vosaltres m'heu de dir que he de ser honesta? Vosaltres m'heu de dir que he de tenir fe? Covards! Si sóc íntegra, no ho sóc per, per a, ni degut a vosaltres —més aviat malgrat vosaltres. El Déu que us poseu als llavis, si no sabés fer-ho jo —aquest Déu em guardés d'ara i per sempre de vosaltres!