Disco-bus

L'autobús de tornada d'un quart de vuit dels divendres a la tarda és la canya. És un coi de cotxe dels més arrodonits i còmodes de la flota que comença a caure a trossets i que es veu convertit en una discoteca amb rodes que travessa comarques a cent deu per hora. Música comercial a tot drap, veus animades, crits, riures: hom comença la festa a l'autobús, arriba a casa, es dutxa i es canvia, sopa i continua en alguna altra discoteca. Quan a la segona parada els de Medicina s'uneixen al disco-bus, l'alegria esdevé màxima. El meu peu es mou al ritme d'aquesta música que, fins fa molt poc, hauria qualificat d'estúpida i molesta; mentre la vitalitat i la diversió d'aquella colla de quasi-adolescents comença a calar en el meu ànim. Els murs que abans ho impedien van ser trencats a uns quants quilòmetres lluny d'aquí, seguint la costa mediterrània, per uns joves com aquests, capaços de ballar de la posta de sol fins a l'alba. Murs que havien estat erigits una nit de colònies, quan jo tenia onze anys, i reforçats ultra mesura durant els sis anys següents. Com pot una nit ensorrar una feina d'anys? Sigui com sigui, pot i en aquest cas, millor per a mi. Em fascina la vida, em fascina la capacitat humana de viure-la. Em fascina la capacitat de divertir-se dels infants, i dels que conserven d'alguna manera ànima d'infants. Em fascinen els nens jugant pels desangelats parcs de la ciutat fantasma. Els adolescents ballant i fent sexe en una nau industrial. Els joves que beuen, fumen i parlen, un davant de l'altre, durant tota la nit. Els adults que ja han explorat les seixanta-quatre maneres de fer l'amor i s'estimen magistralment en les seves set preferides. Els avis que es donen la mà i passegen al sol. Em fascina la capacitat humana de no témer l'abisme, de gaudir, de burlar-se de Cronos. Molt s'ha esdevingut, molt des que vaig néixer perquè arribés a veure el que ara veig. També jo he anat aprenent a burlar-me de Cronos.

Comentaris

  1. Capelain12 de març del 2011, a les 10:34

    Un dels textos més reconfortants que he llegit últimament. Una nit pot canviar moltes, moltes coses. I un segon també. Cronos, en definitiva, no hi pinta una merda.

    ResponElimina
  2. noia-drac12 de març del 2011, a les 12:16

    Cronos devora els seus fills... però els seus fills tenim el deure de burlar-nos-en tant com puguem abans que ens devori definitivament. :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació