Primavera

Ja és aquí, amb la seva bogeria de dies de sol i dies de pluja frenèticament intercalats, i a mi el cap m'explotarà. Aquest mal de cap és molt adequat per a escriure veritats: en el dolor de vegades despunta una estranya lucidesa i de sobte el món s'obre clar i cristal·lí davant el teu pensament. La resta d'estona és tot més aviat lentitud, caminar prudentment en la densa boira, entrepussar igualment. Hi ha persones que no poden evitar donar-se quan escriuen. Escriuen el que són: s'escriuen... no poden evitar bolcar una part d'ells en el que fan. De fet, això passa a tothom, més o menys, així o aixà. En la societat de la vigilància tothom vol amagar-se més que mai darrera una cara de pòquer, però un bon observador pot veure moltes coses. No podem evitar mostrar-nos, i això ens molesta, i ens molesta que els altres ens vegin... societat de la vigilància, societat de la desconfiança —i se suposava que amb la vigilància havíem de sentir-nos més segurs. Però només hem potenciat la por, el dubte i la malfiança. La panique organizée, que diu Louis Chedid en el seu Le cha-cha de l'insecurité. Reverberen les notes d'aquesta cançó en la nebulosa que és el meu cap. Avui res està clar; només vagament percebo la certesa que realment tot està molt, molt clar, just davant dels meus nassos.