Crec que començo a entendre a les persones

que surten amb d'altres a, simplement, beure. No estan sols i obliden l'abisme. Obliden les preguntes, la feixuguesa de la vida en aquest sistema d'engranatges grisos, la soledat sempre present, els desenganys, el desig, les paranoies mentals, la por, els dubtes, les crisis intel·lectuals.



Potser entenc per què ho fan. Obliden com n'és de miserable la seva existència, es deslliuren de les preguntes. Estudiar Filosofia és perillós per les preguntes. Pel buit que són les seves respostes. Perquè encares les preguntes i per molt que les responguis no te'n surts. Els joves acoraçats que veuen passar els anys. Acoraçats de paraules, lògiques, cites, conviccions, filosofies, perquè si no no ens aguantem drets. "Aquells qui tothom reclama però ningú necessita". Joves ànimes perdudes que es lliuren al dimoni de la droga.

When you're stoned, baby
and I amb drunk
and we make love it seems
a little desolate

I malgrat tot això el món segueix, igualment, desolat. Joves independents i solitaris, ofegats pel no-sentit, l'única manera de no empassar merda és empassar un vodka amb llima, l'única manera de no respirar merda és respirar cocaïna.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descomunal,
ple de calabruix,
tanta llibertat,
tanta magnitud.

Comentaris

  1. Albert Lloreta19 d’agost del 2009, a les 18:17

    el problema de fet és que ens inventem preguntes quan en realitat tot això és un error de l'atzar i hauríem d'anar tots en taparrabos, menjar plàtans, banyar-nos al riu i al cap d'uns anys, extingir-nos.

    ResponElimina
  2. Xavier P.20 d’agost del 2009, a les 2:31

    No es pot viure sense esperança, hi és, cal buscar-la...
    L'esperança es troba amb el ulls del cor...

    ResponElimina
  3. noia-drac20 d’agost del 2009, a les 7:09

    Albert: estic molt temptada a donar-te la raó, però també penso que la vida sense preguntes és molt avorrida.

    L'atzar em fascina, per això mai sé què dir-ne...

    Crec que a l'extinció hi arribarem, i és un consol, la veritat.

    ResponElimina
  4. noia-drac20 d’agost del 2009, a les 7:10

    Gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  5. noia-drac20 d’agost del 2009, a les 7:10

    Xavier: sí, crec que els que seguim vius sempre en tenim com a mínim un bri, d'esperança.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació