De com s'estimen la lluna i el mar

Sóc del parer que qui diu que la lluna està enamorada del mar i viceversa menteix, aquesta mena de poetes no saben distingir un enamorament ni que tingui lloc als seus propis cors. Romàntic ho és qui ho és per naturalesa; no pas qui vol ser-ho o qui ho pugui semblar. No, la lluna i el mar no estan enamorats. És més senzill: només que s'atreuen. El mar i els seus vaivens de desig, de buits i d'onades, que quan la lluna és a la vora s'oblida de besar la sorra de la platja i intenta besar la lluna. La lluna que mira i calla i respira. El mar que es mira la lluna i que la vol. I a vegades, la té, encara que no del tot. El romàntic ho és sempre i quan tingui un fervent desig que no pot veure acomplert, sempre i quan no pugui posseir la bellesa que tant anhela, si és el desig el que tortura al romàntic, és també el que el fa romàntic. Diuen que la europea és una cultura del desig i la oriental, del plaer. El desig, el plaer... per què aquest segon hauria de ser més frívol? Quan es dignarà Europa a aprendre una mica dels altres? Potser quan ja no sigui Europa? El mar que es mirava la lluna i que la va voler. I la va tenir. Recordo, no sé per què, uns versos de la poetessa:

Núvols en un cel blau fosc
s'obren un instant, i allà estàs
blanca, fràgil, suspesa en l'infinit
i llavors... la foscor...

agraeix als déus, Lluna
que aquesta nit
t'han fet flor de cirerer.