Jove príncep estranger

Aquesta cançó, aquesta cançó em fa tremolar. Em commociona i m'adono que m'estic aferrant a tu massa fort, que tanco els dits, engrapant la teva camisa, s'arruga entre els meus dits i el teu braç respon agafant-me amb més força, potser; no en sóc del tot conscient, però sé que el teu cos sempre respon al meu, respon al més petit moviment, respon al meu respirar respirant i obrint-me els pulmons perquè hi entri més oxigen, perquè la meva vida sigui més intensa, més plena de més colors més bonics; m'assossegues. Ets un dels meus prínceps. Els llargs cabells t'ondulaven al vent de la teva antiga terra, duent-te l'aroma de l'oceà, i la teva mirada ja era tan dolça com quan per primer cop la vaig conèixer. Sóc una de les teves princeses. Tancada en una torre, m'anaves a visitar de tant en tant, cercant pacientment una manera d'escalar les parets, una manera de demanar-me que et llancés la meva llarga cabellera per poder-te enfilar fins a dalt. Però els meus cabells són curts com els d'un xicot; i les meves parets impenetrables. Tu ho sabies, sabies que en tot cas seria jo qui marxaria de la torre si volia, però no vaig voler. I jo et mirava des de la torre i tu em miraves des de baix, i jo em preguntava per què els teus ulls eren sempre, invariablement, tan dolços quan trobaven els meus.

I un dia que tu no hi eres vaig tancar el puny, el vaig tancar molt, molt fort, i tot el meu ésser es va tensar, acumulant força, preparant-se pel dolor de l'impacte de la carn contra la pedra, pel cruxir dels ossos dels dits en trencar-se, per la terrible vibració recorrent ossos i articulacions i doblegant-los fins a fer-los rebentar, potser, segurament; perquè al capdavall la tenacitat de la pedra és molt superior a la de la carn i els ossos i els nervis i la sang, però igualment vaig alçar el puny, concentrant per un instant allí tot el meu jo, perquè la carn és dèbil contra la pedra, però l'ésser sencer d'una noia-drac no, i vaig descarregar el cop.

I vaig esquerdar, trencar, enfonsar la torre. Els nervis van saltar enfora, esquinçant la pell. La musculatura es va esqueixar. Els ossos van vibrar el un moment, es van doblegar, es van dislocar, es van estellar, obrint venes i artèries.

Quan vas venir, sorprès de no veure l'edifici alçant-se enmig de la boscúria, em vas trobar trenant-me els cabells, llargs poc més d'un pam, i em vas mirar i vas somriure mentre jo et mirava i et somreia tal com em miraves i somreies tu. Et vas adormir als meus braços, amb el cap recolzat al meu pit, mentre jo t'acariciava els cabells i et besava al front —jove príncep estranger, has esperat molt, no t'has rendit mai —t'estim; et dec haver estimat sempre.