Disfruta,

disfruta d'aquest esgotament que no creies que pogués augmentar. El teu cos avança pels carrers com una ànima en pena, el teu cos que ets tu, el cansament que ets tu. I tu camines i notes les vambes raspar-te les durícies dels peus a cada pas, aquell dolor que empeny endins, tan estrany, aquell dolor que et vols gratar però no pots, perquè el tens sota la pell. No has dormit bé, gairebé no has menjat, has dedicat el dia a forçar-te, a caminar amunt i avall, a dir-te: encara puc caminar més, puc no dinar, puc no beure aigua, puc dormir en un altre moment. Gaudeix, gaudeix del cansament que et travessa tots els membres, sembla que en algun moment hagis de perdre l'equilibri, sembla que en algun moment podries caure, però no caus, el teu cos resisteix i continua, pas rera pas, els teus ulls continuen mirant el teu voltant. El sol te'ls castiga, i també a la pell, però recorres igualment la ciutat. La manca de son se t'estreny sota els ulls i empeny avall, com una petita gravetat. Disfruta, disfruta d'aquest estat que t'obre noves percepcions, que et fa flotar. I el dolor a l'isqui dret, la primera articulació a fallar sempre, amb aquell dolor tan particular, des que una vegada la vas fer cedir perquè t'hi vas recolzar durant moltes hores mentre treballaves dreta, als setze anys, i et va moure els ilíacs un centímetre. El dolor al sacre era tal que cridaves per a aixecar-te de la cadira. Una fisioterapeuta aragonesa te'ls va posar a lloc amb uns pocs moviments ben dirigits, però un temps després el dolor a l'isqui dret va aparèixer quan el forçaves massa. Tens el cap clar però flotes malgrat els cops del terra contra les teves articulacions. L'insome viu mig somniant i mig despert. Tanmateix, aquest esgotament i aquest dolor sempre t'han acompanyat en la vigília, mai en un somni. Continua el teu camí, noia que no és d'aquest món, continua duent amb tu aquests dos companys suaus i pesants. Els carrers són plens de gent que no existeix. No tens clar si tu tampoc. Posat el cas que estiguis morta i no te n'hagis volgut adonar, i la teva ànima vagi donant voltes a un cementiri creient que segueix la seva rutina de cada dia, ¿quina diferència hi ha entre estar viva i estar morta? Com podries comprovar que estàs viva? Com podries demostrar-te que estàs morta? El món et travessa com travessa aquest petit túnel sota la via de tren, de pedra i ple de graffitis. El petit túnel de pedra et travessa mentre el travesses, acollint-te com tu aculls el que perceps, fent-ne la teva realitat. Si no trobes la diferència entre estar viva i estar morta, potser és que és fina i sublim com el fil d'una teranyina. Compte que per no veure-la no la trenquessis, noia que no és d'aquest món, mitja ànima teva no pertany a aquest món. Compte, o ja no podries trobar-la mai.