M'agrada tenir força.

M'agrada fer cedir la fina làmina metàl·lica de les llaunes, prement amb els dits per evitar que alguna de les puntes que es formen, doblegar-la fins que es troba amb si mateixa de l'altre costat, esclafar-ne després la part de dalt contra la de baix. M'agrada partir la gruixuda xocolata negra després d'un instant d'empènyer amb les dues mans, buscant el punt en què les dues palanques es trobin i trenquin la rajola en dos amb aquell so sec i preciós. Fer mil bocins un glaçó entre els queixals. Rebentar-hi un gotim de raïm. Clavar els incisius a un pa que es comença a assecar però que encara no és prou dur com per a trencar-se, arrencar-ne un fragment, mastegar-lo fins que cedeix completament: clavar-los a una poma i separar-ne un tros, amb aquell so particular que fa. Esqueixar la carn, triturar els fruits secs, tot el que ofereix una mínima resistència, la mínima perquè fer-los cedir sigui un plaer. M'agrada rompre una branca prou gruixuda com per ser difícil de trencar, m'agraden els moments en què la meva musculatura es contrau, poderosa, batallant contra la seva solidesa. M'agrada llançar una ampolla contra una paret, sentir l'ímpetu que li he transmès, el minúscul decalaix entre el so i la imatge de mil bocins de vidre. Estavellar una tassa de ceràmica contra el terra. Si no ho heu fet mai, això, ho heu de provar almenys una vegada. I els sons... els sons dels enllaços entre molècules separats, trencats per la força, són tots molt especials. M'agrada sentir tot el meu cos en tensió quan pujo a un arbre, les meves extremitats agafant-s'hi desesperadament, els meus pulmons respirant, el meu cor accelerat, la major pressió en tots els meus vasos sanguinis. Agafar una pedra d'aquelles que em costen d'alçar, però que puc alçar, i llançar-la amb tot el meu ímpetu. Moure un barril ple. Empènyer un moble gran contra la considerable fricció de la seva base amb el terra. Agafar-me a un mur de formigó, dur i quadrat, i pujar-hi únicament a força de braços, notar realment que és la resistència del formigó la que em permet enfilar-m'hi. Com la terra que em retorna la força del meu propi cos, empenyent-me al seu torn, i així hi puc córrer, a força de patades ben dirigides. Com les roques que no cedeixen a la força de la meva esquena, i així les puc escalar. És poder trencar altres cossos, i poder resisitir-ne la força sense trencar-me, el que fa el meu cos sòlid, existent. És el meu lloc en la meva família, en la meva societat, entre els meus amics, és el respecte, la consideració, el meu nom propi, el llenguatge, el pensament el que conforma de la manera més primordial la meva existència? No. És la meva força física, el meu poder entès com a força física, com a capacitat del meu cos d'oposar-se als altres, de trencar-los, de resistir-hi. És com si el meu poder físic fos la base primordial i irrefutable de la meva existència.