Pierre-André

Quants anys duc ja amb la nostàlgia que vas deixar dins meu? Tu vas deixar la teva nostàlgia en mi. Recordo com et vas acostar a mi, primer et considerava un pesat. Però tu vas seguir apareixent vora meu. Jo no et necessitava, en el fons ja era la solitària, malhumorada i tallant persona que, entre altres, sóc ara. Ni per un moment vaig imaginar el que passaria després, ni molt menys el que em passaria. És possible que al principi em dediqués a dir-te a la cara que eres un pesat i que fotessis el camp i em deixeissis tranquil·la. Però tu no et deixaves acovardir per la meva mala jeia. Avançaves en la cua de nois i noies excursionistes per arribar on era jo, que tenia un bon pas. Tu també el tenies. Eres al meu costat als descansos i parlaves amb mi. Et vaig anar acceptant, fins que era natural que anéssim junts aquí i allà. No sempre; respectaves el meu espai, que sé que és gran i difícil de franquejar. Et recordo parlant del teu pare... Et recordo a la pista de gel: "Em concedeixes aquest ball?", aquell moment va ser el moment en què et vaig començar a estimar, però jo no me n'adonava. No me'n vaig adonar fins quan ja era massa tard. Tu vas deixar la teva nostàlgia, la nostàlgia dels teus ulls bruns, en el meu cor —eren bruns els teus ulls, o s'ho inventa la meva memòria? És Fabrizio de André qui em desperta ara l'enyorança, però durant tots aquests anys ha ressorgit diverses vegades, dolça com tu, trista com tu, bella com tu, però tu ja no hi eres. Tants anys trobant-te a faltar, tants anys pensant: fes el que puguis per localitzar-lo, vés a buscar-lo, vés a buscar-lo... però, finalment, mai ho he fet de debò... entre les firmes en el llibret de cançons de les colònies la teva no hi era, no hi havia cap adreça, cap manera de tornar-te a dir res, cap manera de tornar-te a veure. Ja sé que tampoc ho vaig intentar gaire... com més anys passen, més fora de lloc em sembla anar a buscar-te; com més anys passen, més m'adono que l'únic que he de fer és anar a buscar-te, només per explicar-te que ho vas aconseguir, que em vas conquerir, i que et vaig estimar. Però tu vas pensar que no... i et vas allunyar abruptament de mi. Jo no vaig entendre res; ho entenc ara, però no llavors. L'últim dia, abans de marxar, volia anar a buscar-te i abraçar-te. Vas passar parlant en francès amb la teva mare, i jo no em vaig atrevir a caminar cap a tu, a fer el que el cor, desesperat, cridava que fes: dur-te camí enllà fora de totes les mirades i abraçar-te. No volia res més. Era el que havia de fer. Però no ho vaig fer. I tu vas pensar que jo no t'estimava. I jo vaig pensar que tu no m'estimaves. I no ens vam veure mai més. Recordo el moment en què algú em va dir que estaves a la borda i que no estaves bé. Jo què sé què em van dir, només en recordo una frase: "però aquest noi t'estima!". No vaig entendre què significava allò. Vaig foragitar als curiosos i vaig entrar. Eres sota la taula, abraçant-te els genolls. No sé què et vaig dir, suaument, i et vaig estendre la mà... me la vas donar. El moment màgic en què les mans es troben. No oblidaré mai aquell moment; el seu record m'assalta dolçament de tant en tant... han passat deu anys, deu, i encara conservo en mi el moment en què et vaig donar la mà i tu la vas agafar. Però no et vas atrevir a dir-me què et passava, i jo no em vaig atrevir a preguntar-t'ho... recordo perfectament el moment en què un dels dos havia d'haver parlat, però no ho vam fer. Aquell silenci... i després et vas allunyar de mi. Suposo que per no fer-te mal. Quan jo ja era teva, tu te'n vas anar, sense arribar a saber-ho mai... per què? Per què vas abandonar quan finalment m'havies conquerit? Perquè és el que vas fer: a poc a poc, conquerir-me, fins que el meu cor va ser teu... i llavors el vas deixar, vas anar-te'n; només hi restà la teva melangia, la dolça melangia de la teva mirada, de la teva ànima. La duc dins com un tresor, i ella em duu pels senderols boscans i pels carrers de les ciutats, em duu a la cerca de tu, sabent que no et trobarà, però no pot evitar buscar-te. I et busco en cada home, t'enyoro i t'espero en cada un d'ells. Encara que mai t'hi trobi. No puc fer altra cosa. Potser com per posar remei a aquella vegada en què no hauria hagut de callar, parlo a cada home en el qual t'he trobat. En uns he trobat la teva dolcesa, en d'altres la teva mirada bruna, o el teu somriure, o la teva intel·ligència, o les cascades de paraules i alegria que mai se t'acabaven. M'he declarat a tots i cada un d'ells, sense excepció; no he callat mai més, no callaré mai més. Un violinista brillant, un professor amb somriure de llop, un cavaller de l'Aràbia, un príncep vestit de negre, un tauró dels grans oceans, un home-guineu tocat de l'ala. A tots. No he tornat a callar... potser perquè et veia en tots ells, i els he parlat esperant que tu em sentissis, que sentissis que et deia que t'estimava. Que t'estimo, que duc la teva nostàlgia dins meu com un tresor, i deixo que ella em dugui pels senderols boscans i pels carrers de les ciutats, que em dugui a la cerca de tu, sabent que no et trobarà. Però no puc evitar buscar-te.