La imatge de l'estudiant de filosofia

fent l'amor sobre l'escriptori, havent prèviament apartat llibres, apunts i plomes d'un cop de braç sense pensar en què ha llançat a terra. Del que empíricament ha tirat no gaire, i del que metafòricament ha fet no gens. O sí? No és banal, senyors. Vol dir que per un instant som capaços de tirar a terra d'una manotada les coses més elevades, intel·lectuals, eternes i immutables. Total, després encara hi seran: és el que tenen les coses eternes i immutables. Vol dir que la Veritat ens avorreix, les Coses en Sí no ens interessen i la Raó ens importa un rave, etc. I no es preocupin que quan reculli l'escampall de saber i filosofia del terra recordarà aquells moments i no li sabrà greu. La imatge és, of course, extrapolable al filòsof. I al teòleg: per què no? Com més sublim el saber a què es dedica, més potència té la imatge. Enllaçar sexe i filosofia vol una intel·ligència que fili prim i tingui bon gust estètic. Qui té i ha tingut sempre llibres i escriptori obsessivament ben ordenats, a imitació d'un Ordre elevat, etern i immutable té un problema de fòbia a la finitud i a la vida. Senyors, tenir l'escriptori ben ordenat és cosa bona; fer-hi l'amor és cosa millor.