Perduda i sense entendre res.

Perduda. El món se li llança al damunt, com en aquesta simfonia de Dvorák. Von Karajan no sempre li ha fet el pes, però ara mateix Von Karajan no existeix, ni l'orquestra. Ni Dvorák. No han existit mai. ¿Són tots una mena de missatgers d'alguna cosa que els supera i sobrepassa, però que d'alguna manera ells van poder copsar? Recorda les paraules d'un director d'orquestra, amb qui va tenir la sort de coincidir uns anys: ell parlava d'un ordre de l'Univers, i de com aquest ordre es reflectia en la bona música. Anys i anys de direcció de desenes d'orquestres i centenars de peces musicals l'havien dut no només a pensar en aquest Ordre, sinó a saber reconèixer-lo. Potser tenia allò que els filòsofs en diuen coneixement estètic. Un colossal, fi, poderós coneixement estètic. Ell percebia el Bell i el Sublim, i magistralment els enllaçava. Els filòsofs són gent que no saben fer res bé. No saben construir, no saben produir. No saben crear una obra d'art, i davant d'una d'elles s'aturen, admirats, intentant entendre el que la resta sí que entenen. Saben quin és el problema del filòsofs, senyors? Que sempre volen entendre les coses d'una manera estranya i antinatural que, creuen, els permet explicar-les. Que són esclaus de la coherència, esclaus del propi sistema filosòfic. Que perden la realitat de vista amb l'afany de fer-la encaixar en el seu sistema filosòfic, sistema que explica el món i la realitat... Li cauen bé els que, com Sant Tomàs, de cop i volta volen cremar tota la seva obra. O els que no escriuen. O els que escriuen literatura. O música. O física teòrica. Li cauen bé els que li presenten la filosofia vestida d'alguna altra cosa. ¿Tenia raó el profe aquell que li cau malament i sempre li posa un vuit, i Newton ens deixà filosofia vestida de fórmula matemàtica? Quins collons... què passaria si intentés buscar una filosofia pura, nua? Trobaria alguna cosa? Què passaria si intentés buscar-se ella pura, nua? No es trobaria? Llavors, vejam... la filosofia és el fonament i principi, o una propietat emergent? Potser li passa com a l'Ordre de l'Univers: no és les coses i no seria sense les coses, però és en les coses. I llavors el silenci: aquell silenci d'entre el final de la simfonia i els aplaudiments. Sabíeu que Beethoven escrivia aquests silencis? A la partitura, als compassos finals. Compassos finals sense res més que silenci. Ell també era un dels que havien entès alguna cosa.