De religió i pedagogia

I és allò que estava a missa i llavors el mossèn va dir que molta gent li deia que el mal al món és la prova que Déu no existeix i que ell els contesta doncs no, no existeix. Tenint en compte que el senyor mossèn supera la vuitantena d'anys, la cosa em sorprèn lleument i si no fos perquè ja parava l'orella —si no hi vas per escoltar el sermó del mossèn poca cosa més hi ha per fer, a una missa— hauria posat atenció llavors. Un mossèn que diu a un malalt terminal que vale, doncs Déu no existeix, i que es queda tan ample. Però a partir del moment en què el mossèn diu "i què n'hem tret, doncs, de creure que Déu no existeix?", el meu cap s'avança instintivament al seu argument i l'exposa per si mateix abans que el mossèn el digui. Em ve al cap el Pascal que deia que fos com fos era avantatjós creure en Déu i els medievals que solucionaven el problema del mal: "el mal esdevé sempre un bé més gran", "els designis divins són inescrutables", "Déu permet el mal perquè ens creà lliures". El de la llibertat, senyors, el Gran Argument que explica el Mal, és el que de manera ben simple exposa el mossèn als abnegats feligresos que l'escolten. Se m'acut allò de Kant a Què és la il·lustració? de que el mossèn de cara als fidels oferirà la doctrina que la seva institució li marca, per molt que no estigui d'acord en algunes coses; i que després en el nou —nou de la Il·lustració— espai de raó pública que li fou obert, de cara al "món dels lectors" serà crític amb la seva institució. "¡Razonad cuanto queráis y sobre lo que queráis, con tal que obedezcáis!".

Em ronda pel cap la qüestió sobre de quina manera necessitem la religió. És que sembla que sense una religió forta i convençuda aquí tot és dispersió, "falta de sentit", haver de passar el teu temps en lloc de viure'l, nihilistes i/o amargats i/o gent que no sap què fer amb si mateixa i la conseqüent proliferació d'invents curiosos amb nom guai que opositen a religió majoritària (vegeu Filosofía terapéutica a El café de Ocata) sense que cap acabi de passar, ni de bon tros, l'examen. Estan segurs, senyors, que existeix l'autèntic ateu? Algú que no cregui en res sobrenatural, en res superior. Pensava que sí però ara no ho veig clar. Em sembla endevinar en els que es declaren ateus un posposar l'assumpte. I posposar l'assumpte no fa ateu, sinó algú que ha decidit posposar l'assumpte. Algú indefinit —tant com odiem les indefinicions avui dia! Qui no hagi posposat l'assumpte i havent-hi reflexionat decideix que la seva postura és suspendre el judici és una altra cosa. Són els agnòstics i no han posposat l'assumpte, només el judici. I potser fan bé. De fet, sembla que encara no s'ha pogut refutar mai d'una vegada per totes l'argument escèptic, el "tot el que podem fer és suspendre el judici".

Ahir, després de la missa, inesperadament va anar a parar a les meves mans el rellotge que suposadament m'havia pres alguna idiota d'aquelles amb les que treballava. Després d'una llarga odissea de més de dos anys que arribà fins al sud d'Alemanya, retorna per casualitat al seu legítim propietari i em sento satisfeta d'haver dit al meu avi "he perdut el rellotge" en lloc de "m'han robat el rellotge". Als vint anys jo encara mantenia, malgrat que per obligació moral i a contracor, alguna mena de confiança en la humanitat. I els confesso, senyors, que encara la mantinc. I ja no a contracor. Potser és això el que em capacita per a ser professora de filosofia. Se'm fa evident que, per a ser professor, cal tenir i no perdre mai una certa ingenuïtat.