Gent rara

Un nen d'uns vuit anys que no tenia cabell amb qui un dia vaig jugar al parxís. Tenia càncer i es va morir poc després, de grip, segons em van dir ja de més gran, però vés a saber. Es deia Marc. El cas és que no morí de càncer; l'havia quasi superat. Un home a qui anomenàvem "l'home del bosc" i ens explicava que si vols fer un ram més val que agafis només una branqueta de cada planta mentre fas camí que no pas deixar-ne una de pelada, i ens donava una llesca de pa de ral amb mel. Li dèiem Quimet, però crec que es diu Joan. Un noi violent de pertorbadors ulls blavíssims que era irracionalment agressiu amb els de la seva edat i els més grans, però defensor i amic dels més petits. Es barallava amb els nois més grans, tibava els cabells a les noies, llançava pedres, donava cops de peu i de puny, trencava vidres. Així s'obria camí. Només estimava els infants. Es deia Israel. Una noia que es passava pel forro les normes inventades per les nenes, segons les quals o eres com elles o no valies res. Menjava tomàquets per berenar, tocava el violoncel, proferia genuïns renecs de la catalana terra i duia roba de xicot. Un jove místic que menjava amanides amb palets xinesos, es quedava llargament aturat al mig del carrer mirant el cel, travessava la carretera tocant amb els peus només les franges blanques pintades sobre el quitrà i a mitja classe s'aixecava de la cadira i s'asseia al terra a mirar per la finestra. Es deia David. Una ex-nena prodigi del violí, dolça, intel·ligent, forta i bella. M'encantava escoltar el seu riure. Em trucava per telèfon i parlàvem una hora o més. Als divuit anys se'n va anar a fer un màster de concertista a Brussel·les. I un home que nasqué violinista, de peculiar intel·ligència, de gran paciència i admirable fortalesa. Una dragona d'ulls verds. Un director d'orquestra filòsof. Un filòsof pedagog. Un pedagog mestre. Un medievalista ateu. Un biòleg professor de llengües estrangeres. Un enginyer informàtic fill de l'Aràbia.

La meva definició de persona rara no rau tan sols en les estranyeses que pugui mostrar, la manera peculiar amb què pugui obrar o el seu aspecte extravagant. Rau sobretot en que tenen quelcom que no és gens comú, quelcom d'extraordinari, quelcom preciós que sé que no trobaré mai més en cap altre. Crec que en diuen "idiosincràsia". Però el que parlen així no tenen ni idea d'allò a què em refereixo. Ara, sóc més aviat de les que se'n va i els deixa parlar tant com vulguin. Pero que hablen lejos. Una també s'ha de defensar dels discursos que pretenen tenir un nom per a cada cosa.