Som uns putos bèsties

i no hi ha gran cosa més a dir. I no cauré en la temptació de dir que els que van inventar la violència i la guerra són els homes i que de manar les dones tot hauria estat diferent, perquè crec que bàsicament si la guerra la van inventar els homes i no les dones és perquè les dones no podíem per manca de força, que si no, ho hauríem fet nosaltres. Potser sí que és cert que si ara mateix desapareguessin tots els homes de més de vint anys de la faç de la terra el que són les guerres s'aturarien almenys una estona (el món sencer en pau durant unes hores: increïble, inconcebible) però vés a saber si les dones enviaríem els nostres fills adolescents a continuar la batalla, si no és que hi eren ja, o agafaríem nosaltres les armes.

Sóc una persona privilegiada a qui ha tocat viure infantesa i joventut en un país que travessa una petita bombolla de pau. Ja sé que potser el meu germà, el meu marit i els meus fills aniran a matar moros perquè no sotmetin Espanya i moriran igualment pel petit detall que els àrabs tindran prou pasta per procurar-se un exèrcit high-tech, però els catalans no. Ja podria ser que abans moros i àrabs mediterranis es matin per decidir qui conquereix el món, vés a saber, però la vella Europa acaba pringant igual. Estats Units ara domina el món però fins i tots ells hauran de cedir, i per la força, el torn a una nova hegemonia, i anar fent. També una altra cosa: Israel caurà amb els Estats Units, si no s'espavila abans a aliar-se amb la gent que ara està matant a carretades... en fi, àdhuc amb això si hi ha bones motivacions no tingueu cap dubte que jueus i musulmans es faran amics. Ni que sigui per castigar la vella Europa, que també es va passar molt amb ells, al cap i a la fi... Aquí la fórmula sembla que és que els que poden es dediquen a matar a tot quisqui i el tot quisqui aguanta fins que en surten alguns que pel que sigui llavors es poden dedicar a matar a la resta, i canvi de posició i avant tota que la tecnologia cada cop progressa més.

Tota aquesta "resposta" només és, evidentment, un intent d'evitar la pregunta de què coi he vingut a fer jo aquí i no només això, sinó què podria fer de bo, a què podria dedicar la sort que he tingut. Sona a recerca del sentit de la vida, però passo de si existeix o no, de si ens el modelem, ens l'interpretem o ens hem d'inventar el guió de la comèdia perquè si deixem de fer-ho a sota no hi ha res. Si la humanitat se'n va a la merda, jo per ara no tinc intenció de seguir-la, però qui sap. Això sí, potser més valdria morir en una guerra havent pogut ajudar un bon munt de persones que no morir-me de vella i de fàstic sense haver sortit mai de la bombolla occidental. ¿Abans que m'esclafi un tanc israelià que viure una vida inútil, estúpida i feliç en la pau i tranquil·litat d'una caseta a la Garrotxa?