Nightfall
Els núvols creuen el cel, aprofitant el bocí de vespre que els queda. Penso en la ciutat fantasma. No enyoro les columnes silencioses, ni la llum carbassa, ni els cotxes amuntegats en doble fila al pàrquing, ni els gats de carrer que busquen l'escalfor dels motors acabats de parar. El vent udola entre les juntures de les finestres. Hi ha hagut un atemptat frustrat a Nova York. Penso en els integristes islàmics. No puc dir que és tota la Ummah que s'equivoca, per suposat, però és molt fàcil generalitzar. Funcionem així. Ara bé, igualment és raonable desconfiar del que no coneixes. No per faltar-hi al respecte, sinó per prudència. Però atribuïm aquests atemptats, potser ingènuament, a tota la Ummah. A la Masella avui encara hi havia gent esquiant. Des que tants pijos esquien ja no és el mateix. A mi m'agrada aquell cantant que es diu Sami Yusuf, i que canta versos en anglès, turc, persa i àrab perfecte,
El dia cau. Jo caic, caic des de fa temps però em nego a deixar-me caure, i de tant en tant puc arrapar-me a un petit sortint o a una branca de sempervirens. Perdono però no oblido: la combinació més difícil de portar. El perdó sense oblit és l'autèntic. No vull oblidar; sóc en gran part la meva memòria. El dia en què oblidi, mateu les restes inútils que quedin de mi. Però noto el buit i noto l'abisme, dia sí dia no, dia també dia tampoc, i no veig la llum. Me'l miro i penso: ell no té aquest buit, el Déu l'acompanya. Li intueixo les ales a l'esquena, crescudes ja des de fa temps, colossals i blanques. Ara les té plegades, però ja han volat abans. Només descansen, acotxades a la seva esquena. Potser sóc incapaç de creure. Potser sóc incapaç de deixar de creure del tot. ¿Des de quan la Raó, la humanitat, o el "mi mateixa" són uns bons substituts del Déu? Em ve al cap una frase del filòsof: "como en una teología atea, pero que se niega a perder la fe".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada