Massa jove per sofrir,

diuen. Massa jove. També diuen: massa intel·ligent com per no sofrir. La creuen una espècie de romàntica postmoderna, neonihilista. Ella els respon que simplement el que passa és que és tonta.

"Res que no tingui solució, però", afegeix, per calmar a les ànimes càndides i per fotre a les ànimes hipòcrites que es fan les càndides: dos ocells d'un tret. Un interès fingit envers la seva persona li és detestable; un desinterès sincer, digne d'elogi. Correspon aquest últim; el primer no li val la pena i l'usa per educació quan la ment capritxosa sobtadament perd l'interès a mitja explicació de l'interlocutor.

El cel vespertí és ennuvolat i fosc sobre la ciutat fantasma. Fulles d'arbres fruiters tremolen en acariciar el vent, que recorre suaument els carrers com un gran basilisc negre. Negres, negres són les meves vestidures; blanques, blanques quan pugui esquinçar-les; negres, negres foren les meves vestidures...; eco que es perd en el bordar dels mastins. Tenen tres caps i sotgen vigilant abismes. El cel és dens, plomís, pesant en la ciutat fantasma. Una llenca escarlata s'estén a l'oest, donant color i definint els edificis abans vagues. Dos cinquens de façana són ombra i els tres restants són rojor. El mal auguri recorrent debades vies i carrers fins a trobar-me a mi. Jo escanyant dins de la mà el meu holocaust de flors rosades: ¿arribarà allà on vull que se senti, aquest perfum olorós? No tinc muntanyes on els serafins em diguin: ei, i em mostrin el Crucificat. No tinc teologies alhora completes i no contradictòries. No tinc metafísiques sintètiques. No tinc un racó en alguna ontologia. No em tinc ni a mi: m'he escolat entre els meus dits, que en va intentaven retenir quelcom que després pogués anomenar "jo". I tanmateix sóc i tinc ales. Tinc ales, sí, però no són ni blanques, ni belles, ni emplomallades. Les meves són les ales del Drac que espera, pacient, al bell mig dels Abismes. Ressonen les paraules de qui no conec i que mai vaig sentir, i que no anaven dirigides a mi: sóc un llac immens on infinitament reboten,

què collons et passa?
què collons et passa?
què collons et passa?

Comentaris

  1. Efrem9 d’abril del 2010, a les 7:46

    Sense paraules

    ResponElimina
  2. noia-drac9 d’abril del 2010, a les 8:24

    Ja, jo tampoc entenc res.

    ResponElimina
  3. Efrem9 d’abril del 2010, a les 14:40

    uhh... Així em quedo més tranquil. Però el "sense paraules" no era només de no haver entès res, sinó de quedar-se amb la boca oberta, com qui veu un espectacle de focs artificials, però en paraules, que no n'havia vist mai cap..!!!

    ResponElimina
  4. noia-drac10 d’abril del 2010, a les 3:33

    Gràcies de totes maneres. Segurament deus haver entès més que jo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació