Fer-se adult

I arriba el dia que et fas gran i entens que hi ha coses que poden ser i coses que no i t'has fet gran però tot just t'hi acabes de fer i encara resta dins teu l'infant que no hi està conforme, l'infant que ho pot tot, que ho vol tot, l'ésser fort i capritxós que no tem el món ni a res i que vol allò i no li importa la resta.

Però se'n va ràpid quan el món li cau a sobre. Es debat impotent i plora i queda només l'armadura que has pogut forjar-te durant els anys d'adolescència, un exoesquelet de clofolles al vent, i per primer cop a la vida experimentes què és estar fotut. Si ets, com jo, una persona amb sort, ho experimentes de manera suau i desenvolupes un sentit de l'humor, una capacitat de relativiztar i una confiança estranya en vés a saber què (en tu, en Déu, en la vida, fins i tot a vegades en la gent) però que et dóna pau i tot, de vegades, i comences a adonar-te que de certes coses ja et pots defensar. Però és clar, has d'haver tingut la sort de ser el gos amb qui van decidir no fer l'experiment de la indefensió apresa. I ja us ho dic: això és simple qüestió de tenir la flor al cul.