Si bemoll menor

Se'n van. Tots se'n van. Tots acaben marxant, marxen i no pots dir-los que voldries que es quedessin amb tu, no pots dir-los que no et deixin, no pots dir-los que els estimes... se'n van. Sempre. Sempre tan poc temps al seu costat, tan poc... i després... la distància mata. Mata i no es pot evitar i cada vegada mors una mica més, amb cada amic que se'n va una part de tu també t'abandona, una part de tu es mor. Hi ha telèfon i Internet i tot el que vulgueu. Només serveixen per apedaçar, dissimular, cobrir amb un vel. No són útils ni com a succedani de la presència de l'altre. Calen les persones, físicament, davant vostre. Cal la mirada, la presència, el cos i la veu vibrant en directe. Quan la persona no hi és, ni telèfon ni Internet fan que hi sigui.

Tothom marxa. Tots els teus marxen. Ets afí a un tipus de persona que no pot estar-se sempre al mateix lloc, que està de pas, precioses bèsties alades que viatgen per tots els cels. I aquella que no marxa, marxarà en un futur imminent, i sap que marxarà i saps que marxarà i fins i tot et sents morir quan encara no toca. Per què tothom marxa? Per què? Marxaràs, tu, també? Per què se't dóna sempre tan poc temps? El món roda vertiginosament, massa veloç com perquè puguis contemplar-lo, i el temps s'escola en un remolí voraç, i el cor es cansa.

I així viu ella. Esgotada per dins, les brillants i esmolades arestes es van arrodonint, el món encara li és igual però una petita part, ínfima, meravellosa, peculiar, bella, única, una petita part d'aquest tot sí que se l'estima. I és aquesta la que l'esgota a poc a poc, dolçament, més a força de carícies que de patacades. Una patacada potser pot trencar o escantellar però mai, mai desesmolar. Però una carícia esborra les tallants arestes i les fa suaus. I l'espasa esmolada que abans eres ja no pot atacar ni defensar-te. És curiós, oi?, que siguin les carícies les que matin, les que acabin amb tu, les que et deixin indefens. Les que vagin eliminant les arestes polides intransigents i les facin rugoses, com el mar als fragments de vidre. I així viu ella. I no ho sap, però ella també està de pas, també és bèstia alada, també pertany a l'horitzó.