Malenconia per a ser feliç
Mirin, senyors, evidentment que no em sembla just que a mi m'afectin les tonteries que m'afecten, però per sort aconsegueixo distingir una separació entre una tonteria que m'afecta i els meus cicles de laberintitis. M'explicaré.
Si algú és una persona dèbil o forta o depèn d'allò a què s'enfronti no és central aquí. No vull entrar en la trampa de les comparacions, els judicis i els criteris que estableixen qui és "psicològicament" més fort o més vulnerable. Tots tenim punts forts i dèbils i potser l'atzar intervé molt més del que ens pensem en el fet que et trobis que, per casualitat, la teva psicologia suporta aquest món millor que la d'alguns altres. Perquè tu no escollires pas gaire la teva psicologia, ni el món on vius, ni les persones amb qui vius.
No jutjaré cap psicologia. Reconec que potser és difícil admetre que una psicologia melancòlica no és necessàriament "pitjor" que una psicologia happy, resilient o flegmàtica. Aquí tot déu ho passa malament i també bé i a qui em digui que sempre és feliç li diré que s'ho pensi dues vegades abans de seguir acontentant-se amb una mentida bonica. No veig per què una psicologia melancòlica ha de ser més problemàtica que una altra, i em sorprèn una mica que altres persones que no la tenen la considerin més problemàtica que la pròpia.
Sé que és fàcil associar "melancòlic" amb "depressiu" i declarar que una persona depressiva és un pobre desgraciat dèbil, impotent o idiota que no sap valorar el que té. Però achtung, senyors, aquestes paraules no són sinònimes i m'atreviria a dir que algú que s'ha deprimit i se n'ha sortit (perquè sempre hi ha sortida, senyors, sempre) ha après a valorar la vida com algú que no ha passat per això mai podrà fer. Un només és conscient del que té quan s'ha dedicat a fer una llista minuciosa de les coses per a les quals val la pena ser-hi. Un només pot valorar si coneix. Si es fa conscient que mai podrà valorar-ho tot en la seva totalitat, i aquesta consciència genera un valor afegit al que és, fa i té. La pregunta d'avui seria: per què necessitem deprimir-nos per a adonar-nos que hi ha coses interessants en aquest món? Per què necessitem el dolor per a poder sentir el plaer, la tristesa per a l'alegria, la fúria per a la serenor? Per què tots els contraris són cares de la mateixa moneda?
O potser caldria fer un pas enrere, sense atrevir-me a fer-ne més encara, ¿tots els contraris són les dues cares d'una mateixa moneda?
Si algú és una persona dèbil o forta o depèn d'allò a què s'enfronti no és central aquí. No vull entrar en la trampa de les comparacions, els judicis i els criteris que estableixen qui és "psicològicament" més fort o més vulnerable. Tots tenim punts forts i dèbils i potser l'atzar intervé molt més del que ens pensem en el fet que et trobis que, per casualitat, la teva psicologia suporta aquest món millor que la d'alguns altres. Perquè tu no escollires pas gaire la teva psicologia, ni el món on vius, ni les persones amb qui vius.
No jutjaré cap psicologia. Reconec que potser és difícil admetre que una psicologia melancòlica no és necessàriament "pitjor" que una psicologia happy, resilient o flegmàtica. Aquí tot déu ho passa malament i també bé i a qui em digui que sempre és feliç li diré que s'ho pensi dues vegades abans de seguir acontentant-se amb una mentida bonica. No veig per què una psicologia melancòlica ha de ser més problemàtica que una altra, i em sorprèn una mica que altres persones que no la tenen la considerin més problemàtica que la pròpia.
Sé que és fàcil associar "melancòlic" amb "depressiu" i declarar que una persona depressiva és un pobre desgraciat dèbil, impotent o idiota que no sap valorar el que té. Però achtung, senyors, aquestes paraules no són sinònimes i m'atreviria a dir que algú que s'ha deprimit i se n'ha sortit (perquè sempre hi ha sortida, senyors, sempre) ha après a valorar la vida com algú que no ha passat per això mai podrà fer. Un només és conscient del que té quan s'ha dedicat a fer una llista minuciosa de les coses per a les quals val la pena ser-hi. Un només pot valorar si coneix. Si es fa conscient que mai podrà valorar-ho tot en la seva totalitat, i aquesta consciència genera un valor afegit al que és, fa i té. La pregunta d'avui seria: per què necessitem deprimir-nos per a adonar-nos que hi ha coses interessants en aquest món? Per què necessitem el dolor per a poder sentir el plaer, la tristesa per a l'alegria, la fúria per a la serenor? Per què tots els contraris són cares de la mateixa moneda?
O potser caldria fer un pas enrere, sense atrevir-me a fer-ne més encara, ¿tots els contraris són les dues cares d'una mateixa moneda?
Sense cap mena de dubte aquest és un dels blocs que més m'agrada. Aquí caldria debatre sobre la conveniència del patiment, sobre si la sabiduria que pot proporcionar el patiment podria arribar a justificar-lo. En tot cas mai un caràcter happy serà millor o pitjor que un altre d emés melancòlic...en fi.,:)
ResponEliminaGràcies pel compliment. Bé, si realment ens posem relativistes, tampoc el caràcter d'un psicòpata és millor ni pitjor que el de la persona més bon jan de la Terra.
ResponEliminaEl relativisme seriós és dur i molt dur.
Penso que estem de sort, de tenir la capacitat d'extreure coses útils i bones del sofriment (potser aquesta capacitat es diu saviesa).
Certament, necessitem l'1 perquè hi hagi el 2, perquè sense l'1 el 2 no tindria sentit, el valorem gràcies a l'1 com valorem el plaer gràcies al patiment. Hi ha una reciprocitat en el "donar sentit" entre tots els contraris: bé i mal, plaer i dolor... Perquè en la pròpia essència de la moneda hi ha implícit aquest tenir dues cares.
ResponEliminaTots els contràris poden ser la cara d'una mateixa moneda si en l'altra cara hi posem totes les identificacions, no?
Què vols dir, Profeta?
ResponElimina