Sobre la mediocritat

La mediocritat s'arrapa molt fàcilment a tot. Massa fàcilment. "Si aquesta fos una universitat seriosa, això i allò altre...". Retenir les paraules als pulmons: perdoni, senyor, però si aquesta fos una universitat seriosa, vostè no en seria professor. Mediocritat. Estar-ne xopat i dur-la dins, acabar no sabent si prové de tu o t'ha anat calant des de fora, si la transmets o te la transmeten. Estar destinat a ser una de les futures ments trastocades perquè s'adonen de la mediocritat on són però no poden sortir-ne. Benvingut al Club Insomni, habibi, a les nits de vagabundeigs i de converses, sabah al-khaïr, tosbeh ala-khaïr. Saluda als llunàtics, visionaris, bojos, malencòlics, xamans, poetes, buscadors, desesperats. I a les ments trastocades. Els que poden però no poden. Els camells que tenen consciència de lleó, i fins i tot algunes pensades de nen. Però que són camells.

Comentaris

  1. Efrem30 de setembre del 2009, a les 15:39

    Sempre ho he pensat, que si la ube en aquest país fossi seriosa, mai hi hauria arribat jo, des dels 3 anys que ja ho pensava. això vol dir que no sóc seriós, no sé si agrair a la Universitat que sigui un Circ adaptat a les meves necessitats o si lamentar-me que no sigui un lloc adaptat a incentivar i propulsar les meves possibles potencialitats. Perquè, mira, al cap i a la fi, si vols circ sempre pots anar a Les Rambles. Però si vols canya, només depèns de tu, tu ets el flagel i el flagelat, la terra i el conquistador i tal. Bueno, i dels diners.

    ResponElimina
  2. Efrem1 d’octubre del 2009, a les 6:12

    A tu, em temo, la mediocritat te l'enganxem els de fora; però la culpa no és de l'entorn, és de tu que et deixes estimar!

    ResponElimina
  3. noia-drac1 d’octubre del 2009, a les 12:36

    Em vaig adonant que potser no sortiré de la mediocritat, però es farà el que es podrà. Vaig coneixent gent brillant, gent que ha sortit de la mediocritat, i els conec per casualitats remotes. Són persones que no suporten la mediocritat, però que són lleons de camí cap a nens, no camells. La seva potència és tal que tard o d'hora els apareix una oportunitat que poden aprofitar, i llavors despleguen tot el seu potencial... i que tremoli el món, perquè se'l poden menjar viu.

    ResponElimina
  4. noia-drac1 d’octubre del 2009, a les 12:37

    Jo? No. A partir dels 12 anys, me'n recordo perfectament, la meva intel·ligència va començar a tornar-se més i més obtusa, y así estamos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació